Mai hagués pensat que tornaria tant aviat. Però els seus passos sobre aquell aeroport eren reals i la cafeteria - restaurant que hi havia a mà esquerra també. Dos anys abans, quan va aterrar per primer cop, s'havia perdut una bona estona entre establiments varis i rètols escrits únicament en alemany. En canvi, ara posaria la mà al foc que si seguia caminant en línea recta arribaria a la sortida, on un munt de gent arreplegada esperava el tren que conduïa cap a Berlín. Era un migdia assolellat de juny i tothom anava vestit amb màniga curta i de blaus i taronjes, llevat d'un senyor que duia americana. Era com el dia que va marxar d'allà, lluitant perquè les llàgrimes no mostressin el seu tamany a aquells que ja estaven acostumats a anar i tornar, a incloure destinacions en el seu pas. Aquells mesos residint a Alexanderplatz només havien tret coses bones d'ella, un equilibri permanent de color turquesa que li era desconegut i sorprenent. Va deixar de tèmer l'hivern, va saber que era això de viure'l amb l'escalfor presonera del cos. Conèixer des de l'egoïsme, des de les ànsies de joventut, sí, això devia fer Berlín. I ara tot esdevenia petites partícules de pols semisòlides que amb prou feines comprenien el Record. D'aquella imatge que tenia sempre en ment a Barcelona, necessària per adormir-se, només en quedava una lleugera silueta que li permetia identificar-les. On quedava tot allò que la va ensenyar, tot el que va endur-se sentint-se privilegiada del que havia descobert? Segur que en algun lloc, segur que no havia mort, per això reneixia aquell remolí d'emocions tan vivaces. Havia fet bé de deixar enrere la capital catalana, aquell col·lectiu de quadrats grisos i contaminats. Mira't així, escapar-se no era de covards si es tractava d'una ciutat com aquella. No, no s'havia escapat, s'havia mudat allà on sempre havia pertanyut, a un lloc que li van prometre que sempre li estaria reservat. A Berlín, l'estimarien com es mereixia; i ho farien aquells que la van acollir tant bé i els homes amb els que es creuaria més endavant. Valorarien el seu gest de debò, la seva necessitat de compartir, l'admirarien. I no la deixarien marxar, no havia de marxar si no volia romandre ancorada en aquell trosset de calidoscopi. Aquesta vida no m'és justa, pensava mentre el soroll de les rodes de la maleta no la deixava en pau. Si l'Stephan i la Tina em pregunten perquè he marxat del meu país natal, els hi contestaré que els dies aquí són més tranquils. I era veritat, no hi havia res pitjor que una seqüència de diapositives succeïnt-se de manera indefinida. Milers de quilòmetres al llarg dels anys dissoldrien aquell nom com pinzell en l'aigua, fins que només sonés com un nom estranger més. Va pagar el ticket i va jeure al final d'aquell tren, vora la finestra. Almenys no podien dir que no ho van intentar.
I llavors vam tornar a mirar per les finestres. Encara hi havia impregnades les últimes gotes d'aquella pluja. Altre cop, res era com ens pensavem. Submergits en la nostra habitació, plena de boira per l'encens que enceníem cada matí, mentre anàvem acumulant, sense ser-ne conscients, tasses brutes de cafè; tot havia semblat ser d'una altra manera. Una manera que no importava com fos mentre sigués diferent a aquella a la que, tot i el pas del temps, teníem tant de por. I de sobte ens vam tornar a sentir sols. Dos àtoms flotant per qualsevol lloc, anant a parar allà on l'humor del vent els dugués de rebot. Qui ho entendria, això que no té ni nom, això que alguns com nosaltres han intentat entendre, si més no, embolcallar-lo a mode de silogisme? Ens vam adonar, cadascú des de la seva habitació, mirant per la finestra més o menys vella, que realment mai havíem aconseguit fer cap pas. Tot el camí que havíem fet, o en tot cas, que havíem cregut fer, havia sigut el resultat d'una ment amb necessitat de deslliurar-se de fronteres que sempre havien estat, que sempre hi serien. Unes muralles arran del buit que no eren més que el món real, les cases, les plaques on figura el nom de cada carrer, mentre tothom els puja i baixa segons el calendari solar. "Somia... somia..." senties com et deia, xiuxiuejant, aquella veueta que denotava l'experiència dels anys. 
