¿On podré dir la mort sinó en la meva mort, morint-me? La resta són paraules...
Comiat, Josep Palau i Fabre
Com trobar la paraula, pagar el cost
a l’Atzar,
que fa desertitzar
el congost on t’abisma; i, el cos
vaga sense saber amb què lluites,
per què la perspectiva canvia tant
quan sent els peus fregant l’atractiva
terra de tots.
13 dic 2011
L'artèria es cargola, i en la sang
reposa la misèria dels tombs ja vells,
erosionats.
La mida de totes les coses, l'alè,
no et pertany.
10 dic 2011
Vull traspuar un pensament.
Són tantes, les seves arrels,
que crec que és una idea.
Gran.
Immensa.
Vull traspuar-lo, fer-lo constar
en un sintagma o mot perenne,
eternitzar el meu repòs,
les seves mans encaixant el traç
desconegut, massa ansiós
esperant ser la consciència;
pagar el deute d'una existència
que només se sap.
Darrere els esbarzers que rebels es cargolen, que els saluden, que prohibeixen el pas al ressò del llinatge; no se sap de fracàs si en el gest de mirar-se els seus jutges destronen.
Els parlaments encarnen prohibits volers que volen i en la fosca perduren, que han vessat d’un vas portador del destí: un clandestí compàs que culmina en les boques quan tot ho esmicolen.
Mentre acorden ser sords se senten emboscades, agulles de rellotge; però ells, arraulits en una pura forma, ballen entre besades.
S’enlairen les estrelles: impossibles delits, paral•leles arrels; però aquelles ventades no gosen retenir el secret de les nits.
Encara hi són els mateixos solcs,
mentre fas el camí de tornada.
La bombolla negra, de carbó,
no traspua desitjos de glòria,
ni focs cel·lebrant fugir del món.
Fas camí cap a casa i les fulles,
pigmentades per la circumstància
de l’estació - llaminadura,
fixament et miren. T’amenacen.
"No hi havia tanta fal·làcia
en les històries de terror"
te n'adones, cridant a la gràcia,
sentint caixes movent-se de lloc.
Adéu al berenar melmelada,
als jocs de pilota amb el gos!
I en la fosca, la mort, vencedora,
compassada com ho és el dolor
davant les mancances; es transforma
en una espurna encegadora
que s'assenyala com a opció.
I què triar, si en qualsevol casa
t’espera el silenci televisiu;
si nomes els llums, al apagar-se,
consentiran al teu personatge
despullar-se sense cap motiu?
Es trobava acabant el quart esbós pel treball d'Interpretació de retrats pictòrics quan, sense preveure-ho, els braços van tornar-se-li canonades d'acer. Irònicament, acostumava a comparar aquesta immobilitat amb la de tots aquells models que a diari posaven per a alumnes com ella. Coneixia aquella sensació, millor dit, li era familiar, més que no pas la il·lusió per un temps prometedor o la satisfacció d’haver-se expressat amb bones paraules. Tot i així, aquesta sensació, aquesta visita impuntual però fidel, sempre apareixia en el moment menys esperat, i, tot sovint, en el menys indicat. Suposava que la intenció inicial era fer un toc d’atenció, fer constar la seva presència com si li piqués l’espatlla per darrera i amb somriure burlesc li digués “Ei, sóc aquí, no he marxat i no penso fer-ho mai!” o “Què potser creus en les noves etapes? Beneita... aquesta essència teva la duràs incrustada eternament”. Era llavors quan descobria - perquè se sorprenia com si mai ho hagués sospitat - que no vivia en cap cicle, sinó que ella era el nucli d’aquella Espiral. Es mossegava la llengua i els llavis, intentant penetrar-hi les dents, i així castigar-se: havia cregut en el canvi, tot i el seu historial demostrar-li el contrari; per tant, es mereixia almenys una mica del seu despreci. Però en aquest temps res era just, i aquesta vegada de debò. Massa vegades al dia mirava a través de la finestra del bar de la facultat, potser cada set minuts de les tres hores que hi acostumava a passar. Intentava encasellar els estudiants segons la seva manera de caminar o el nombre de llenços que carregaven. Com més taques d’aquarel·la tingués la roba d’ells, més sensibles, i com més descuidada fos aquesta, més artistes; doncs quan hom s’entrega totalment i amb devoció a determinada cosa o situació, anul·la l’existència d’allò que li ha deixat de ser necessari. De què li servia, però, intuir homes i professors interessants i plens de misteri si cap, al passar per la porta del bar, hi entrava per conèixe-la? Va donar permís a la primera i única llàgrima perquè llisqués per la galta. I, perdent altre cop aquell pols, la pinça dels seus dits es va desfer, tot convidant al carbonet a abandonar-se en la seva caiguda contra la taula de marbre.
No li agradava la nit de Sant Joan, pensava. I saber totes les llegendes i concepcions que es tenien d'aquesta l'omplia d'un regust amarg. Patia els ensurts pels estridents sorolls, olorava pòlvora, bevia whisky. La nit de Sant Joan... una nit teòricament "màgica", una nit on suposadament un cel ornamentat amb llàgrimes de colors t'embolcalla tot protegint la teva felicitat. Ella dita nit mai l'havia sentit així. Asseguda a la sorra i vestida per l'ocasió, observava les mateixes escenes de cada revetlla: pares que deixen bocabadats als seus fills amb fonts i bengales, amics amb ampolles a la mà cridant, saltant i plorant de riure; i parelles materialitzant la seva passió sense cap mena de pudor. Res canvia, es deia cada cop que la seva mirada classificava nous personatges. I, certament, no hi havia més que esperar; i, realment, era la reiteració d'aquestes imatges en un mateix marge de temps el que feia de la nit de Sant Joan una nit "especial" - diferent. Els carrers havien deixat de significar perill tot i estar tintats per la foscor; tants somriures i fortes rialles, tant guirigall, estaven més que permesos, millor dit, eren una de les condicions obligatòries per ser partícep de la festa. La complicitat li oferia la mà: "Vine! Deixa'm guiar-te!". Però ella ja hi era dins d'aquella bombolla d'eufòria multitudinària! Tot i ser-hi, mai hi va trobar cap mena d'essència que, com si de força magnètica es tractés, la dominés de tal manera que li fos impossible resistir-s'hi. Potser havia llegit massa llibres, potser la literatura li havia causat més mal que bé i la seva insistència li estava passant factura. La seva veu poètica, però, li xiuxiuejava que només calia esperar a recuperar la infantesa, a conèixer la vertadera amistat, a trobar l'Amor. De paciència en tenia, i tant que en tenia! No, la seva oclusió no anava per aquí, total, no notaria la suma d'uns quants dies més per iniciar la partida del seu camí. I és que el que més tristor li causava era la il•lusió de la que havia sigut presonera unes hores abans, al vespre, mentre es mirava al mirall i es pintava esperant un no sé què sorprenent i anecdòtic. Perquè molt en el fons sabia que cada nit de Sant Joan, a la platja, reprendria el mateix pensament al no trobar cap cos amb el que fondre's, ja sigui a través d'una infantil joc de mans, d'un brindis o de recargolar-se en la mateixa sorra; com focs artificials eclipsant un cel color carbó.
Mai hagués pensat que tornaria tant aviat. Però els seus passos sobre aquell aeroport eren reals i la cafeteria - restaurant que hi havia a mà esquerra també. Dos anys abans, quan va aterrar per primer cop, s'havia perdut una bona estona entre establiments varis i rètols escrits únicament en alemany. En canvi, ara posaria la mà al foc que si seguia caminant en línea recta arribaria a la sortida, on un munt de gent arreplegada esperava el tren que conduïa cap a Berlín. Era un migdia assolellat de juny i tothom anava vestit amb màniga curta i de blaus i taronjes, llevat d'un senyor que duia americana. Era com el dia que va marxar d'allà, lluitant perquè les llàgrimes no mostressin el seu tamany a aquells que ja estaven acostumats a anar i tornar, a incloure destinacions en el seu pas. Aquells mesos residint a Alexanderplatz només havien tret coses bones d'ella, un equilibri permanent de color turquesa que li era desconegut i sorprenent. Va deixar de tèmer l'hivern, va saber que era això de viure'l amb l'escalfor presonera del cos. Conèixer des de l'egoïsme, des de les ànsies de joventut, sí, això devia fer Berlín. I ara tot esdevenia petites partícules de pols semisòlides que amb prou feines comprenien el Record. D'aquella imatge que tenia sempre en ment a Barcelona, necessària per adormir-se, només en quedava una lleugera silueta que li permetia identificar-les. On quedava tot allò que la va ensenyar, tot el que va endur-se sentint-se privilegiada del que havia descobert? Segur que en algun lloc, segur que no havia mort, per això reneixia aquell remolí d'emocions tan vivaces. Havia fet bé de deixar enrere la capital catalana, aquell col·lectiu de quadrats grisos i contaminats. Mira't així, escapar-se no era de covards si es tractava d'una ciutat com aquella. No, no s'havia escapat, s'havia mudat allà on sempre havia pertanyut, a un lloc que li van prometre que sempre li estaria reservat. A Berlín, l'estimarien com es mereixia; i ho farien aquells que la van acollir tant bé i els homes amb els que es creuaria més endavant. Valorarien el seu gest de debò, la seva necessitat de compartir, l'admirarien. I no la deixarien marxar, no havia de marxar si no volia romandre ancorada en aquell trosset de calidoscopi. Aquesta vida no m'és justa, pensava mentre el soroll de les rodes de la maleta no la deixava en pau. Si l'Stephan i la Tina em pregunten perquè he marxat del meu país natal, els hi contestaré que els dies aquí són més tranquils. I era veritat, no hi havia res pitjor que una seqüència de diapositives succeïnt-se de manera indefinida. Milers de quilòmetres al llarg dels anys dissoldrien aquell nom com pinzell en l'aigua, fins que només sonés com un nom estranger més. Va pagar el ticket i va jeure al final d'aquell tren, vora la finestra. Almenys no podien dir que no ho van intentar.
Vaig obrir la porta. Vaig avançar per l'habitació fins prendre la cadira, tot situant-se en front d'aquell rostre hieràtic. "Com anem?" "No em puc queixar". Un diàleg breu i concís, protocol·lari potser? Ho dubto. Tot i així, calia que en l'ambient és notés la voluntat de mantenir l'aparença. Es tractava de ser persones moldejades a partir d'un únic bloc de gel, amb motivacions exclusivament pràctiques i beneficioses per un mateix. Les persianes gairebé baixades només toleraven que una làmina sòlida de llum entrés per l'extrem inferior de l'única obertura cap a l'exterior. I altre cop aquella mirada, previsible com si es tractés d'una fase cíclica, però captivadora com el descobriment de no sé sap què. Reconeixia l'esfera que ens envoltaba, aquella capaç de distingir-nos per la manera de caminar o per parlar monosíl·labament. Tan se val, tot era un pensament fenomenològic. Tot i així, les caixes fortes havien estat violades davant aquell posat i, això, era injust, perquè aquell acte era fruit de la seva voluntat d'indagar. "M'ha portat allò que vam acordar?". Interrompir el pensament abans que aquest pugui acusar-lo d'immoral, estratègia intel·ligent. "S-sí, és clar". Tres, quatre, cinc segons. I tornar a jugar a posar-me a prova! De sobte, em vaig adonar que la taula de vidre mai va pretendre fer de mediadora, si més no, de fer-m'ho creure. "Perfecte". La ambigüetat del to va acabar encasellant-se en el cinisme i, al tornar a alçar el cap per copsar el seu gest d'impaciència, vaig veure'l assentat en una tribuna, subjectant una bara d'or decorada amb robins. El mig somriure que deixava entreveure, la personificació de la contradicció, va esdevindre una riallada estrident i maligne; aquelles mans que creuaven la distància mínima ara fullejaven el informe d'una manera incontrol·lada. Les venes dels meus braços i cames van transformar-se en branques que em perforaven la pell i creixien desmesuradament; les meves llàgrimes que queien eren flors d'ametllers. Cada unitat mínima de temps feia de la sala un espai natural cada cop més frondós, fins al punt que va resultar difícil distingir un espai buit en l'aire. Em va tornar el plec de fulls grapats. "Signi aquí i ja haurem enllestit tot". Tot com si m'hagués xiuxiuejat per sempre, tot com una prolongació del infinit. Els seus ulls van fixar-se en els meus i, posteriorment, en el espai en blanc que esperava ser tacat. Vagi-se'n! No vull sentir la seva olor! No vull tenir-lo més aprop que mai ara que estic sentenciant la direcció dels meus pensaments! Ara que estic declarant la guerra d'aquests amb la del meu desig, la del meu secret! Una "A" de relleu abrupte es queixava del seu tracte, una "N" li donava la raó mentre sanglotava... Pareu! "D'això... no n'estic segura". Vaig aixecar-me i, en un no-res, ja sentia sota les meves mans el tacte del mànec de la porta. Vaig girar-me i vaig dir-li "Perdoni'm, demà li prometo que ho estaré". Vaig tornar-me cap a la porta per tal d'escapar d'allà. En la fusta hi havia una esquerda que no hi era la setmana passada.
I llavors vam tornar a mirar per les finestres. Encara hi havia impregnades les últimes gotes d'aquella pluja. Altre cop, res era com ens pensavem. Submergits en la nostra habitació, plena de boira per l'encens que enceníem cada matí, mentre anàvem acumulant, sense ser-ne conscients, tasses brutes de cafè; tot havia semblat ser d'una altra manera. Una manera que no importava com fos mentre sigués diferent a aquella a la que, tot i el pas del temps, teníem tant de por. I de sobte ens vam tornar a sentir sols. Dos àtoms flotant per qualsevol lloc, anant a parar allà on l'humor del vent els dugués de rebot. Qui ho entendria, això que no té ni nom, això que alguns com nosaltres han intentat entendre, si més no, embolcallar-lo a mode de silogisme? Ens vam adonar, cadascú des de la seva habitació, mirant per la finestra més o menys vella, que realment mai havíem aconseguit fer cap pas. Tot el camí que havíem fet, o en tot cas, que havíem cregut fer, havia sigut el resultat d'una ment amb necessitat de deslliurar-se de fronteres que sempre havien estat, que sempre hi serien. Unes muralles arran del buit que no eren més que el món real, les cases, les plaques on figura el nom de cada carrer, mentre tothom els puja i baixa segons el calendari solar. "Somia... somia..." senties com et deia, xiuxiuejant, aquella veueta que denotava l'experiència dels anys.
Perillós és retratar-me,
aquí, en la nit, on el secret
s’escampa i una veu baixa
s’alça i creix, creix..., tot dient
marxa.
Com trobar-nos? Obro el palmell
i, com si tot fos llei innata,
res de tacte, res que neix.
Mort el xiuxiueig, les passes
que només deixaven constància
en un vers d’un paper més,
no puc ampliar mirada.
I el pensament creix, creix...
per traspuar i declarar-se
vell.
- Do you see?
- Infinita Espiral
- Puedes escrivirme siempre que quieras, pero te daré mi otra dirección de correo porque Marta siempre me mira antes los mensajes privados. Pero sí, escríveme.
Y nos abrazamos mucho mucho rato mientras nos mirábamos los rostros, nos abrazaba el aliento, como si se tratara de un vals.
En los hombres alcanza su punto culminante este arte de fingir; aquí el engaño, la adulación, la mentira y el fraude, la murmuración, la farsa, el vivir del brillo ajeno, el enmascaramiento, el convencionalismo encubridor, la escenificación ante los demás y ante uno mismo, en una palabra, el revoloteo incesante alrededor de la llama de la vanidad es hasta tal punto regla y ley, que apenas hay nada tan inconcebible como el hecho de que haya podido surgir entre los hombres una inclinación sincera y pura hacia la verdad. Se encuentran profundamente sumergidos en ilusiones y ensueños; su mirada se limita a deslizarse sobre la superficie de las cosas y percibe “formas”, su sensación no conduce en ningún caso a la verdad, sino que se contenta con recibir estímulos, como si jugase a tantear el dorso de las cosas. Además, durante toda una vida, el hombre se deja engañar por la noche en el sueño, sin que su sentido moral haya tratado nunca de impedirlo, mientras que parece que ha habido hombres que, a fuerza de voluntad, han conseguido eliminar los ronquidos. En realidad, ¿qué sabe el hombre de sí mismo? ¿Sería capaz de percibirse a sí mismo, aunque sólo fuese por una vez, como si estuviese tendido en una vitrina iluminada? ¿Acaso no le oculta la naturaleza la mayor parte de las cosas, incluso su propio cuerpo, de modo que, al margen de las circunvoluciones de sus intestinos, del rápido flujo de su circulación sanguínea, de las complejas vibraciones de sus fibras, quede desterrado y enredado en una conciencia soberbia e ilusa? Ella ha tirado la llave, y ¡ay de la funesta curiosidad que pudiese mirar fuera a través de una hendidura del cuarto de la conciencia y vislumbrase entonces que el hombre descansa sobre la crueldad, la codicia, la insaciabilidad, el asesinato, en la indiferencia de su ignorancia y, por así decirlo, pendiente en sus sueños del lomo de un tigre! ¿De dónde procede en el mundo entero, en esta constelación, el impulso hacia la verdad?
En un estado natural de las cosas, el individuo, en la medida en que se quiere mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por la necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa de un tratado de paz y, de acuerdo con este, procura que, al menos, desaparezca de su mundo el más grande bellum omnium contra omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser “verdad”, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad, pues aquí se origina por primera vez el contraste entre verdad y mentira. El mentiroso utiliza las designaciones válidas, las palabras, para hacer aparecer lo irreal como real; dice, por ejemplo, “soy rico” cuando la designación correcta para su estado sería justamente “pobre”. Abusa de las convenciones consolidadas haciendo cambios discrecionales, cuando no invirtiendo los nombres. Si hace esto de manera interesada y que además ocasione perjuicios, la sociedad no confiará ya más en él y, por este motivo, lo expulsará de su seno. Por eso los hombres no huyen tanto de ser engañados como de ser perjudicados mediante el engaño; en este estadio tampoco detestan en rigor el embuste, sino las consecuencias perniciosas, hostiles, de ciertas clases de embustes. El hombre nada más que desea la verdad en un sentido análogamente limitado: ansía las consecuencias agradables de la verdad, aquellas que mantienen la vida; es indiferente al conocimiento puro y sin consecuencias e incluso hostil frente a las verdades susceptibles de efectos perjudiciales o destructivos.
Retroceder hasta el siglo XVII para reírme depero no en vuestra cara o, no, perdón, rectifico, retroceder para soltaros un discurso moral, maduro y humanista que os abandone por la misma grieta de vuestra alma (en el caso de que poseáis innatamente) al cabo de una hora y, mientras observo como os mordéis el labio inferior intentando sepultar vuestra rendición y su consecuente frustración, soltar una gran carcajada interna y puramente maliciosa. Y darme media vuelta con ansias de asomar mi sonrisa de media luna mientras se dispara por BSO "Todo esto es culpa de la gente, ¿por qué te hace sentir tan diferente? Todo esto es culpa de la gente yeyeyeee..." de Lori Meyers. Habré tenido mi primer orgasmo, seguro, pues no hay nada mejor que actuar solitariamente en libertad sin la voz de tu conciencia sabiéndote percibidamente diferente, siempre loco para tu entorno-sociedad-telaraña enmurallada.
Aquell matí, el ball de disfresses em resultà divertit. Com era costum, tothom anava completament disfressat, de tal manera que no es podia percebre cap part del cos, cap plec de carn. Tothom recobert de vestimentes carregades de peces brillants, els rostres completament pintats amb diferents formes que encaixaven a la perfecció fins fuisonar-se. La sala era una explosió de vitalitat; una mescla desorganitzada i espontània que, vista des d’una perspectiva aèria, provocava un gran desconcert. Per això vaig decidir apropar-m’hi, apreciar-los des de la mínima distància sense haver de frunzir el front. A cada pas que feia un somriure tímid anava prenent forma, tot i els meus intents de domini. Vaig ser-hi davant. Ho admetia, aquella presència era el resultat d’un treball acurat i de moltes hores, inclòs en alguns personatges particulars ho eren de molta originalitat. Al marge del rancor i el desig d'una vida plena de dissort, va ser-los en va: vaig reconèixer-los de seguida. No sé a ciència certa el com ni el perquè - probablement devien ser aquelles pupil·les fosques i buides com ònixs, impossibles de tintar. Prenent l’anàlisi de la situació, hauria d’haver sentit com s’esquerden les canonades vomitant i esquitxant ràbia per una concentració tan tristament patètica. Però no, no va succeir aquest cop. Descontrolada, vaig esclafir en una rialla estrident mentre sentia com marxaven amb ella les càrregues que m'havien imposat des de feia una eternitat en aquell moment precís del dia. Era còmic, molt còmic. Era extraordinàriament còmic com gairebé no es distingien les disfresses d’ells mateixos, com no tenien la possibilitat de gaudir de posseir una doble identitat. Em van fer riure. Molt. Des de llavors, sempre sempre sempre em ric d’ells. Perquè no hi ha que plorar, doncs la vida és un carnestoltes.
En Fidel i l’Amor eren dos ametllers que vivien feliçment al Bosc Màgic, als afores d’un poble de mar escocès. En aquest poble, vivia un noi, l’Àngel, un metge que ajudava a tothom i d’una sensibilitat extraordinària. Un matí d’abril la seva dona li va dir: “Ja no t’estimo” i, al cap de poques hores, va marxar en el primer vaixell, perquè no la pogués aturar. L’Àngel se sentia incapaç de suportar aquell dolor, així que va anar fins al Bosc Màgic, on tots els ametllers dormien amb el cant dels ocells que reposaven en les seves branques de fons. De seguida va trobar l’Amor i va quedar-se-la mirant de front. Tenia la mirada fixa en el cor que ell i la seva estimada havien gravat en l’escorça després de fer-se el primer petó, en aquell mateix indret, als quinze anys. Amb les llàgrimes als ulls, que li impedien de veure i pensar, va treure l’encenedor de la butxaca i, posseït per la vehemència, va prendre foc a l’Amor, per esborrar-la per sempre del seu pas. En Fidel contemplava com les flors blanques i roses es convertien en flames d’un taronja intens que li deien adéu, com de tanta complicitat ara només quedava un fum asfixiant que deixava entreveure un cadàver recobert de cendra. Quan en Fidel va recuperar la consciència, va mirar al seu voltant i va percebre la intranquil•litat de la resta d’ametllers pel foc, que s’estava escampant pel Bosc Màgic i podia arrasar-lo. Així que ell també va començar a moure feroçment les seves branques en senyal d’auxili, generant forts corrents d’aire. Els núvols grisos de tempesta van acudir al lloc dels crits i van donar-los un cop de mà, plorant violentament perquè l’Amor els havia deixat. Van haver-hi tantes llàgrimes i tants crits d’auxili, que va néixer en l’oceà Atlàntic una immensa marea que va empassar-se el vaixell on la dona del metge es disposava a fugir. L’Àngel, des del bosc-tanatori, va sentir el precís instant en que l'empresonava la fondària del mar i com, pel seu sofriment, havia sigut el culpable d’un desastre per a tots.
Ha passat molt de temps, tant o més com jo ansiava que passés. Ha passat molt, molt de temps i inútilment. Només recordo uns texans i un jersei, només un cognom. Te n’has anat, he fet que marxessis perquè vaig veure com s'estava marcint la flor que necessitava que es fes gran i fes créixer els seus pètals, liles, amb pigments minúsculs d’aquells que els acaba dissolent la llum de migdia. Has marxat i tot el que em vas fer ressorgir no he pogut lligar-ho a mi; sempre que vaig romandre al teu costat vaig creure - entrellaçant pensaments i records com un esbarzer d’aquells de porta de roble immensa i senyorial - que la definició de la meva essència estava cobrant, per fi, la forma del seu cos, com la farina al motlle. Però va resultar no ser així. Va ser girar el meu rostre davant del teu i la teva mirada xuclar-me els daltabaixos que dibuixaves, tota la radicalització de colors llampants que, al tocar els límits humans, es transformaven en paraules que em conduïen per trossos alterns de l’espiral. Tu, tu... tu no hauries d’existir. No em pertany aquest calfred agredolç, no em correspon transgredir el que és políticament correcte sense cap mena d’excusa infantil que pugui encegar-me i fer-me creure que val la pena, aquest preu. Tu, tu... a tu només et puc designar amb aquest pronom, o amb el riure, o pel teu retrat. No hi ha definició que et faci justícia ni que puguis merèixer-te-la, cap paraula que no omplis absolutament i que deixi espai per al matís més diminut. De tot el que vaig extreure de tant llegir vaig albirar la veritable vida, aquella que et proporciona moments que, al encarar-t'hi de nou anys més tard, et fan reviure els cinc sentits en un de sol, el de l’Extraordinari. He divisat la ratlla que marca el inici de la veritat i he pres la decisió irreversible de creuar-la i tu, tu... tu, cos humà nascut amb el poder innat de destruir uns dies que podrien estar farcits de tot, m’has fet esclava de la teva contemplació, només presencial. I sóc tan pobre, tant, que he d’apuntar a la teva existència, en tot el que aquesta comporta i absorbeix, per donar-me un motiu per odiar-te. No he sabut veure cap altre raó més detallada. Em dol fins sentir l’ànima esquinçada i no per tu, sinó per mi, l’acceptar que no sóc tan digne com voldria ser-ho. M’has robat tot el que em feia estimar-me i ara no em queden ni cendres d’aquella flama que jo mateixa vaig encendre. M’has deixat buida, agonitzada per una set que mai, mai, es podrà saciar. Tot m’ho has robat i sense saber que ho posseïes has deixat que el vent s’ho endugués i ho vessés en el no-res. Segur que t'imagines el meu posat: ajaguda amb el cap cap a baix en la meva habitació a les fosques. Però no. Tinc el rostre al descobert i sóc capaç de dir en veu alta que ara entenc perquè la gent suplica la mort. Que no hi ha forts ni dèbils sinó persones a qui el dolor li travessa l’ànima i gent a qui li travessa la pell. Doncs a mi, aquesta serp, a més a més de travessar-me l’ànima, trepa per tota ella fins gairebé escanyar-me. I ho fa gairebé perquè així convisqui amb l’angoixa de presenciar, perplexa, com el meu voltant va construint el seu propi habitatge: un edifici amb una façana de marbre blanc, de centenars de plantes, amb una terrassa totalment adornada amb tot tipus d'arbres exòtics i vegetals, per tal que després, a l’últim, llançar-se al buit tenint el final més brillant.