L'amor que no tinc i que crec que et dono però a la meva manera, formes entortolligades que el dilueixen i te'l fan arribar com un raig amb pedretes que de manera passional t'amaren directes tot fent-te mal, tot fent-te cridar-me perquè et guareixi amb el tacte d'uns llavis que et xuclen la sal.

Defensa de la humilitat

Sí, una defensa. Necessito una defensa. I no m’agrada dir-ho així, escriure-ho d’aquest mode evident, però potser reconèixer la defensa – i què millor que en el títol? - és alhora defensar-me de tu, que m’ataques, tot posant-te a la defensiva pel meu dir. Jo no t’ataco, així que no et defensis de la manera en com ho fas tu: atacant-me. Sí! Sé que és paradoxal, perquè tu ets foll, folla per la humanitat, perquè existeixen altres cossos que tenen cervell com tu i se’t pot atacar, poden tocar-te, i tu només has de poder mostrar-te com presència única de reina. Però no ets de la noblesa, per molt que t’hi vesteixis; el que més t’hi apropa és la sang blava lilosa, del color que agafa la pell quan no hi ha circulació, quan no hi ha res més que glaç en tot el que embolcalla. Ets folla perquè de la humanitat et vols diferenciar, i ho fas deshumanitzant-te, llavors tu m’ataques defensant-te perquè has sentit en el meu dir quelcom que et recorda a tu, i en el fons a milions de persones més, i jo sento que m’ataques i em trasbalso tota: sóc humana. Sí, sóc humana. Tanmateix no hauria de posar-hi valor, no hauria de ser allò que tu no tens i el que m’empenta a intentar avançar per un camí on em tires pedres. Però sí! Sí! Jo també ho sento! Sento que és millor ser humana, ho sento! I la raó em diu que hauria de ser neutral, que hauria de tenir una mica de la teva fredor en aquest aspecte perquè tant se val, sóc humana i tu m’ataques i jo encara no he après a defensar-me. Però bé, tampoc ho sento plenament, sinó que a la mínima que s’encén l’espurna del orgull propi m’hi aferro tot creant en tres segons una religió que té per déu això que tinc, i que tu no tens, i que m’és adient a valorar perquè sinó torno a no tenir res. Així doncs, també sento que realment no hi ha per tant, que no m’acaba d’emplenar, almenys fins quan acabi aquesta travessia que, a més, és cursa. Com tot a la vida potser. Bé, però és així, sento i penso que sóc humana més que inhumana; alhora, però, anhelo la defensa, potser per la mateixa causa que tu sents la necessitat de fer-ho atacant-me: perquè no ets única en el gest del pensament. Mantinc, no sé com ni perquè, i persegueixo l’ideal que no ets, que no hi és en tu tot i tu presentar-lo sempre; tot i dur sempre amb tu la necessitat, que se’t veu, de dir-lo tot i mai encarnar-lo, potser per la por a no ser o per no voler saber que no ho ets, per l’afany de creure-te’l, tant se val; l’ideal amb què et comparo i que refà la ferida que es guareix en els silencis que no saps que ens regales entre discurs i discurs.

I sí, ja està: aquesta és la meva defensa de la poesia. No com dicta l’acadèmia, no com les has llegida, no amb els paràmetres que permetrien reconèixer-la. Defensa’t atacant-me dient que no sé escriure, que no és una adaptació de dita defensa. Potser, potser. Potser descripció de fets. I és que sento que no tinc res més a dir-te que com et veig, la meva veritat sobre tu; una defensa que parla per tots: vigileu! No és com diu que és! Que no us enganyi la retòrica! Que no us trepitgi, no permeteu que quan us defenseu del seu atac ella quedi com l’atacada pel control propi d’una màquina! I ja està. No és atacar-te, sinó descripció de fets, descripció de fets. Perquè els fets no són la teva erudició, no almenys quan es tracta de crear entramats que assoleixen l'estabilitat de l'admiració irracional per una forma que es manifesta indefinida alhora que uniforme. Perquè els fets contradiuen el dir, i causen un dir meu que encara voldria dir més però que de moment només pot fer-ho per aquí. Perquè els fets, tot i no reconèixer-te, són tota tu. I no, no entraré en el joc de publicar a cap lloc aquesta reformulació d’una Defensa de la poesia pròpia del Classicisme, mai millor dit. Perquè no em dirigeixo a cap lletrat;  perquè això no és cosa literària, ni tan sols de destinataris. És per mi. Per l’escriptura i pels seus efectes. Perquè l'escriptura ja no és vincle si ho va ser, i jo feia temps que no escrivia, i potser és agosarat dir-ho però no voldria que abandonar un espai de creació i llibertat que m’han estat tan propis em converteixi en un processador d’informació i ja està, en una no persona, en allò que pot ser com tu, si més no, assemblar-se.

I per què sorprendre'm

del teu afany d'enlairar-te?

Si jo també duc en l'ala

la bala d'una creuada accidentada.

Diguem-ho així:

l'empremta ja no ens és obligada,

no cal ser forma amotllada a la paraula

que un dia, quan no ens pensàrem

encara, fent altra via en l'ara,

va trencar amb la soledat impermeable.

Les vibracions no són

angoixa d'estudiant,

sinó llit de foll. Aguarda.

Matí de Castanyada

Amb la tassa buida a prop

i la mirada encara mancada

de força per pensar sentència,

el món no crida què fer,

el tic-tac del rellotge

no és eminència a qui fer reverència

com patge que tot ho fa per l'indret,

i, el cel, fa el seu viatge,

sol, en secret, sense amb mi topar-se,

sense que en sàpiga el camí, 

el seu pas, el meu color, el ball d'aquest sentir

Follia

Aquella que no sap què fa però sí què diu la gent d'allò que fa.
Aquell que passa amb la bici i ho sento però adéu des de dintre obligat pel trànsit dels no-llocs.
Aquella que no sap què fa però sí que potser hi hagi un adéu des de dintre tot i que probablement allò que fa i el que diu la gent d'allò que fa també va seguit d'un adéu de la bici.
Aquell que para la bici i no sap com enclaustrar-la al ferro perquè es desconcentra perquè la gent diu coses des de dintre però no en fa cas i continuen amb el pas creant trànsit humà i una gran taca negra amb lletra blanca Times New Roman que diu allò que fas, per si et trobes perdut i no et saps.

Delirium Tremens

L’olor de la boira em du flocs

d’escenes mudes,

que es cargolen i juguen a confondre’s,

em demanen cremar-les com el foc

als arbres dels boscos frondosos.

No veig que al meu davant,

en els pocs trossos d’espai

on se’m presenta el dubte,

hi ha una mena de presència errant,

una joia

que tampoc em sabrà mai.

Tot i la fe.

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...

Comiat, Josep Palau i Fabre

 

Com trobar la paraula, pagar el cost

a l’Atzar,

que fa desertitzar

el congost on t’abisma; i, el cos

vaga sense saber amb què lluites,

per què la perspectiva canvia tant

quan sent els peus fregant l’atractiva

terra de tots.

L'artèria es cargola, i en la sang

reposa la misèria dels tombs ja vells,
erosionats.

La mida de totes les coses, l'alè,

no et pertany.

Vull traspuar un pensament.

Són tantes, les seves arrels,

que crec que és una idea. 

Gran.

Immensa.

Vull traspuar-lo, fer-lo constar

en un sintagma o mot perenne,

eternitzar el meu repòs,
les seves mans encaixant el traç
desconegut, massa ansiós
esperant ser la consciència;
pagar el deute d'una existència
que només se sap.

Potser no hi ha res a dir,

potser tot és sorra fina, que marxa,

que et persegueix, que clama a crits 

una ventada.

Potser les hores emmalaltiren,

esperant ser dignificades

amb un tracte atemporal,

concentrant la unitat empírica

pròpia d’intent d’artistes

romàntics, de dos personatges

que es trobaren i inventaren

un deute amb la casualitat.

Potser tot és un saber incert

sobre el vers.

Serà que no tenim res més

que l’opció a suposar. 

UT

Tu, que estimes la teva identitat

en el fons del no,

en una realitat fragmentada

per paraules de folls i

titulars en massa.

Tu, que trepitges el carrer pel matí,

perquè sí, perquè hi ha llum natural,

i això és bo, això és sort, obligació

de gaudir, de complir amb la ciutat

i el seu ordre, vida social, permís

per marxar, per fugir, per passar

a l’altra banda d’una cambra adinerada,

minimalista.

Tu, que ets un cuc que és dut

per un ocellet més, volàtil,

que vol dir egoista,

amo del teu temps - o també moment

de tancar-te en el no-res-,

del punt mort, dels arbres, del verd,

d’un univers immens

que – penses només per pecar –

no et pertany.

Tu, amb la boca corba

de tant prémer les dents, la força

d'un combat o batalla campal

o guerra entre moros i cristians

o riu en sequera o tu i jo contra

la circumstància qualsevol

mentre existeixi el soroll -

símbol del present - ,

o jo mateixa contra jo

senzillament,

tant, que no entenc porcions

de tanta pols,

insignificants pel món i

pel que hauria de ser.

Tu, que respires fort, rebel,

per sentir com els pulmons

fan tal esforç, com

t’asseguren la incertesa, el dubte,

el no saber perdre, la ment desperta,

el tot i el res i l’absolut de després

de submergir-te.

Tu, que ets conscient de les molècules,

que camines restant unitats, sumant matèria,

analitzant l'ordre de sentències

que deuen amagar ràbia o enveja

o qui sap què però que en tothom reflexes

- per què ho has llegit o ho coneixes?

Tu, tu, tu,

tu, només un pronom, dues lletres

que fan un so de color blau,

però no deixeble del negre

sinó blau caleta, tranquil i cristal·lí,

blau color transparència,

resignat, acomiadat de la violència,

ignorant la sang de les artèries,

suplicant de l’anestèsia.

A tu, a tu, a tu et veig

en una barqueta petiteta

 i ets el nàufrag, 

el sobrevivent, l’existència,

igual de sol que un mort.

Les onades

se m’empassen

i ningú

 vol salvar-me

perquè saben

- i del cert -

de la meva tornada

com si res. 

SINE QUAN NON

I no tornarem a creuar-nos més

a través de juganeres metàfores,

no m’assentaré en mig d’un present

de mala herba ferotge, ple d’àncores

que fan d’un camí que es fa dir progrés

pólvora que esclata com una còrpora

més.

Fins renéixer el moment de després.

J Y R

Darrere els esbarzers que rebels es cargolen,
que els saluden, que prohibeixen el pas
al ressò del llinatge; no se sap de fracàs
si en el gest de mirar-se els seus jutges destronen.


Els parlaments encarnen prohibits volers que volen
i en la fosca perduren, que han vessat d’un vas
portador del destí: un clandestí compàs
que culmina en les boques quan tot ho esmicolen.


Mentre acorden ser sords se senten emboscades,
agulles de rellotge; però ells, arraulits
en una pura forma, ballen entre besades.


S’enlairen les estrelles: impossibles delits,
paral•leles arrels; però aquelles ventades
no gosen retenir el secret de les nits.

                                                                                                                                                                                                                        Julieta & Romeo, 

        Teatre Coliseum,

Juliol 2011

                                                                            

Happy family

Encara hi són els mateixos solcs,
mentre fas el camí de tornada.
La bombolla negra, de carbó,
no traspua desitjos de glòria,
ni focs cel·lebrant fugir del món.
Fas camí cap a casa i les fulles,
pigmentades per la circumstància
de l’estació - llaminadura,
fixament et miren. T’amenacen.
"No hi havia tanta fal·làcia
en les històries de terror"
te n'adones, cridant a la gràcia,
sentint caixes movent-se de lloc.
Adéu al berenar melmelada,
als jocs de pilota amb el gos!
I en la fosca, la mort, vencedora,
compassada com ho és el dolor
davant les mancances; es transforma
en una espurna encegadora
que s'assenyala com a opció.
I què triar, si en qualsevol casa
t’espera el silenci televisiu;
si nomes els llums, al apagar-se,
consentiran al teu personatge
despullar-se sense cap motiu?

Aiguabarreig poètic

 
Es trobava acabant el quart esbós pel treball d'Interpretació de retrats pictòrics quan, sense preveure-ho, els braços van tornar-se-li canonades d'acer. Irònicament, acostumava a comparar aquesta immobilitat amb la de tots aquells models que a diari posaven per a alumnes com ella. Coneixia aquella sensació, millor dit, li era familiar, més que no pas la il·lusió per un temps prometedor o la satisfacció d’haver-se expressat amb bones paraules. Tot i així, aquesta sensació, aquesta visita impuntual però fidel, sempre apareixia en el moment menys esperat, i, tot sovint, en el menys indicat. Suposava que la intenció inicial era fer un toc d’atenció, fer constar la seva presència com si li piqués l’espatlla per darrera i amb somriure burlesc li digués  “Ei, sóc aquí, no he marxat i no penso fer-ho mai!” o  “Què potser creus en les noves etapes? Beneita... aquesta essència teva la duràs incrustada eternament”. Era llavors quan descobria - perquè se sorprenia com si mai ho hagués sospitat - que no vivia en cap cicle, sinó que ella era el nucli d’aquella Espiral. Es mossegava la llengua i els llavis, intentant penetrar-hi les dents, i així castigar-se: havia cregut en el canvi, tot i el seu historial demostrar-li el contrari; per tant, es mereixia almenys una mica del seu despreci. Però en aquest temps res era just, i aquesta vegada de debò. Massa vegades al dia mirava a través de la finestra del bar de la facultat, potser cada set minuts de les tres hores que hi acostumava a passar. Intentava encasellar els estudiants segons la seva manera de caminar o el nombre de llenços que carregaven. Com més taques d’aquarel·la tingués la roba d’ells, més sensibles, i com més descuidada fos aquesta, més artistes; doncs quan hom s’entrega totalment i amb devoció a determinada cosa o situació, anul·la l’existència d’allò que li ha deixat de ser necessari.  De què li servia, però, intuir homes i professors interessants i plens de misteri si cap, al passar per la porta del bar, hi entrava per conèixe-la?  Va donar permís a la primera i única llàgrima perquè llisqués per la galta. I, perdent altre cop aquell pols, la pinça dels seus dits es va desfer, tot convidant al carbonet a abandonar-se en la seva caiguda contra la taula de marbre.

Nit de Sant Joan

No li agradava la nit de Sant Joan, pensava. I saber totes les llegendes i concepcions que es tenien d'aquesta l'omplia d'un regust amarg. Patia els ensurts pels estridents sorolls, olorava pòlvora, bevia whisky. La nit de Sant Joan... una nit teòricament "màgica", una nit on suposadament un cel ornamentat amb llàgrimes de colors t'embolcalla tot protegint la teva felicitat. Ella dita nit mai l'havia sentit així. Asseguda a la sorra i vestida per l'ocasió, observava les mateixes escenes de cada revetlla: pares que deixen bocabadats als seus fills amb fonts i bengales, amics amb ampolles a la mà cridant, saltant i plorant de riure; i parelles materialitzant la seva passió sense cap mena de pudor. Res canvia, es deia cada cop que la seva mirada classificava nous personatges. I, certament, no hi havia més que esperar; i, realment, era la reiteració d'aquestes imatges en un mateix marge de temps el que feia de la nit de Sant Joan una nit "especial" - diferent. Els carrers havien deixat de significar perill tot i estar tintats per la foscor; tants somriures i fortes rialles, tant guirigall, estaven més que permesos, millor dit, eren una de les condicions obligatòries per ser partícep de la festa. La complicitat li oferia la mà: "Vine! Deixa'm guiar-te!". Però ella ja hi era dins d'aquella bombolla d'eufòria multitudinària! Tot i ser-hi, mai hi va trobar cap mena d'essència que, com si de força magnètica es tractés, la dominés de tal manera que li fos impossible resistir-s'hi. Potser havia llegit massa llibres, potser la literatura li havia causat més mal que bé i la seva insistència li estava passant factura. La seva veu poètica, però, li xiuxiuejava que només calia esperar a recuperar la infantesa, a conèixer la vertadera amistat, a trobar l'Amor. De paciència en tenia, i tant que en tenia! No, la seva oclusió no anava per aquí, total, no notaria la suma d'uns quants dies més per iniciar la partida del seu camí. I és que el que més tristor li causava era la il•lusió de la que havia sigut presonera unes hores abans, al vespre, mentre es mirava al mirall i es pintava esperant un no sé què sorprenent i anecdòtic. Perquè molt en el fons sabia que cada nit de Sant Joan, a la platja, reprendria el mateix pensament al no trobar cap cos amb el que fondre's, ja sigui a través d'una infantil joc de mans, d'un brindis o de recargolar-se en la mateixa sorra; com focs artificials eclipsant un cel color carbó.

Berlín Berlín

Mai hagués pensat que tornaria tant aviat. Però els seus passos sobre aquell aeroport eren reals i la cafeteria - restaurant que hi havia a mà esquerra també. Dos anys abans, quan va aterrar per primer cop, s'havia perdut una bona estona entre establiments varis i rètols escrits únicament en alemany. En canvi, ara posaria la mà al foc que si seguia caminant en línea recta arribaria a la sortida, on un munt de gent arreplegada esperava el tren que conduïa cap a Berlín. Era un migdia assolellat de juny i tothom anava vestit amb màniga curta i de blaus i taronjes, llevat d'un senyor que duia americana. Era com el dia que va marxar d'allà, lluitant perquè les llàgrimes no mostressin el seu tamany a aquells que ja estaven acostumats a anar i tornar, a incloure destinacions en el seu pas. Aquells mesos residint a Alexanderplatz només havien tret coses bones d'ella, un equilibri permanent de color turquesa que li era desconegut i sorprenent. Va deixar de tèmer l'hivern, va saber que era això de viure'l amb l'escalfor presonera del cos. Conèixer des de l'egoïsme, des de les ànsies de joventut, sí, això devia fer Berlín. I ara tot esdevenia petites partícules de pols semisòlides que amb prou feines comprenien el Record. D'aquella imatge que tenia sempre en ment a Barcelona, necessària per adormir-se, només en quedava una lleugera silueta que li permetia identificar-les. On quedava tot allò que la va ensenyar, tot el que va endur-se sentint-se privilegiada del que havia descobert? Segur que en algun lloc, segur que no havia mort, per això reneixia aquell remolí d'emocions tan vivaces. Havia fet bé de deixar enrere la capital catalana, aquell col·lectiu de quadrats grisos i contaminats. Mira't així, escapar-se no era de covards si es tractava d'una ciutat com aquella. No, no s'havia escapat, s'havia mudat allà on sempre havia pertanyut, a un lloc que li van prometre que sempre li estaria reservat. A Berlín, l'estimarien com es mereixia; i ho farien aquells que la van acollir tant bé i els homes amb els que es creuaria més endavant. Valorarien el seu gest de debò, la seva necessitat de compartir, l'admirarien. I no la deixarien marxar, no havia de marxar si no volia romandre ancorada en aquell trosset de calidoscopi. Aquesta vida no m'és justa, pensava mentre el soroll de les rodes de la maleta no la deixava en pau. Si l'Stephan i la Tina em pregunten perquè he marxat del meu país natal, els hi contestaré que els dies aquí són més tranquils. I era veritat, no hi havia res pitjor que una seqüència de diapositives succeïnt-se de manera indefinida. Milers de quilòmetres al llarg dels anys dissoldrien aquell nom com pinzell en l'aigua, fins que només sonés com un nom estranger més. Va pagar el ticket i va jeure al final d'aquell tren, vora la finestra. Almenys no podien dir que no ho van intentar.

ACTE I

Vaig obrir la porta. Vaig avançar per l'habitació fins prendre la cadira, tot situant-se en front d'aquell rostre hieràtic. "Com anem?" "No em puc queixar". Un diàleg breu i concís, protocol·lari potser? Ho dubto. Tot i així, calia que en l'ambient és notés la voluntat de mantenir l'aparença. Es tractava de ser persones moldejades a partir d'un únic bloc de gel, amb motivacions exclusivament pràctiques i beneficioses per un mateix. Les persianes gairebé baixades només toleraven que una làmina sòlida de llum entrés per l'extrem inferior de l'única obertura cap a l'exterior. I altre cop aquella mirada, previsible com si es tractés d'una fase cíclica, però captivadora com el descobriment de no sé sap què. Reconeixia l'esfera que ens envoltaba, aquella capaç de distingir-nos per la manera de caminar o per parlar monosíl·labament. Tan se val, tot era un pensament fenomenològic. Tot i així, les caixes fortes havien estat violades davant aquell posat i, això, era injust, perquè aquell acte era fruit de la seva voluntat d'indagar. "M'ha portat allò que vam acordar?". Interrompir el pensament abans que aquest pugui acusar-lo d'immoral, estratègia intel·ligent. "S-sí, és clar". Tres, quatre, cinc segons. I tornar a jugar a posar-me a prova! De sobte, em vaig adonar que la taula de vidre mai va pretendre fer de mediadora, si més no, de fer-m'ho creure. "Perfecte". La ambigüetat del to va acabar encasellant-se en el cinisme i, al tornar a alçar el cap per copsar el seu gest d'impaciència, vaig veure'l assentat en una tribuna, subjectant una bara d'or decorada amb robins. El mig somriure que deixava entreveure, la personificació de la contradicció, va esdevindre una riallada estrident i maligne; aquelles mans que creuaven la distància mínima ara fullejaven el informe d'una manera incontrol·lada. Les venes dels meus braços i cames van transformar-se en branques que em perforaven la pell i creixien desmesuradament; les meves llàgrimes que queien eren flors d'ametllers. Cada unitat mínima de temps feia de la sala un espai natural cada cop més frondós, fins al punt que va resultar difícil distingir un espai buit en l'aire. Em va tornar el plec de fulls grapats. "Signi aquí i ja haurem enllestit tot". Tot com si m'hagués xiuxiuejat per sempre, tot com una prolongació del infinit. Els seus ulls van fixar-se en els meus i, posteriorment, en el espai en blanc que esperava ser tacat. Vagi-se'n! No vull sentir la seva olor! No vull tenir-lo més aprop que mai ara que estic sentenciant la direcció dels meus pensaments! Ara que estic declarant la guerra d'aquests amb la del meu desig, la del meu secret! Una "A" de relleu abrupte es queixava del seu tracte, una "N" li donava la raó mentre sanglotava... Pareu! "D'això... no n'estic segura". Vaig aixecar-me i, en un no-res, ja sentia sota les meves mans el tacte del mànec de la porta. Vaig girar-me i vaig dir-li "Perdoni'm, demà li prometo que ho estaré". Vaig tornar-me cap a la porta per tal d'escapar d'allà. En la fusta hi havia una esquerda que no hi era la setmana passada.

MATÍ D'ASFALT

I llavors vam tornar a mirar per les finestres. Encara hi havia impregnades les últimes gotes d'aquella pluja. Altre cop, res era com ens pensavem. Submergits en la nostra habitació, plena de boira per l'encens que enceníem cada matí, mentre anàvem acumulant, sense ser-ne conscients, tasses brutes de cafè; tot havia semblat ser d'una altra manera. Una manera que no importava com fos mentre sigués diferent a aquella a la que, tot i el pas del temps, teníem tant de por. I de sobte ens vam tornar a sentir sols. Dos àtoms flotant per qualsevol lloc, anant a parar allà on l'humor del vent els dugués de rebot. Qui ho entendria, això que no té ni nom, això que alguns com nosaltres han intentat entendre, si més no, embolcallar-lo a mode de silogisme? Ens vam adonar, cadascú des de la seva habitació, mirant per la finestra més o menys vella, que realment mai havíem aconseguit fer cap pas. Tot el camí que havíem fet, o en tot cas, que havíem cregut fer, havia sigut el resultat d'una ment amb necessitat de deslliurar-se de fronteres que sempre havien estat, que sempre hi serien. Unes muralles arran del buit que no eren més que el món real, les cases, les plaques on figura el nom de cada carrer, mentre tothom els puja i baixa segons el calendari solar. "Somia... somia..." senties com et deia, xiuxiuejant, aquella veueta que denotava l'experiència dels anys. 

POEMA DE COMIAT I

Perillós és retratar-me,
aquí, en la nit, on el secret
s’escampa i una veu baixa
s’alça i creix, creix..., tot dient
marxa.

Com trobar-nos? Obro el palmell
i, com si tot fos llei innata,
res de tacte, res que neix.

Mort el xiuxiueig, les passes
que només deixaven constància
en un vers d’un paper més,
no puc ampliar mirada.
I el pensament creix, creix...
per traspuar i declarar-se
vell.

SE T'HA CAIGUT LA MÀSCARA

Lluny

Lluny de la singularitat

del dens paisatge, del tacte

secret d'una realitat

no oficial, invalidada,

giro el cap.

I allà hi és, mirant-me: la Màgia,

negra per la vella sang,

bressant els de plor insondable.

AFRODITA

- Do you see?
- Infinita Espiral
- Puedes escrivirme siempre que quieras, pero te daré mi otra dirección de correo porque Marta siempre me mira antes los mensajes privados. Pero sí, escríveme.


Y nos abrazamos mucho mucho rato mientras nos mirábamos los rostros, nos abrazaba el aliento, como si se tratara de un vals.

SOBRE VERDAD Y MENTIRA EN SENTIDO EXTRAMORAL, FRIEDRICH NIETZSCHE

En los hombres alcanza su punto culminante este arte de fingir; aquí el engaño, la adulación, la mentira y el fraude, la murmuración, la farsa, el vivir del brillo ajeno, el enmascaramiento, el convencionalismo encubridor, la escenificación ante los demás y ante uno mismo, en una palabra, el revoloteo incesante alrededor de la llama de la vanidad es hasta tal punto regla y ley, que apenas hay nada tan inconcebible como el hecho de que haya podido surgir entre los hombres una inclinación sincera y pura hacia la verdad. Se encuentran profundamente sumergidos en ilusiones y ensueños; su mirada se limita a deslizarse sobre la superficie de las cosas y percibe “formas”, su sensación no conduce en ningún caso a la verdad, sino que se contenta con recibir estímulos, como si jugase a tantear el dorso de las cosas. Además, durante toda una vida, el hombre se deja engañar por la noche en el sueño, sin que su sentido moral haya tratado nunca de impedirlo, mientras que parece que ha habido hombres que, a fuerza de voluntad, han conseguido eliminar los ronquidos. En realidad, ¿qué sabe el hombre de sí mismo? ¿Sería capaz de percibirse a sí mismo, aunque sólo fuese por una vez, como si estuviese tendido en una vitrina iluminada? ¿Acaso no le oculta la naturaleza la mayor parte de las cosas, incluso su propio cuerpo, de modo que, al margen de las circunvoluciones de sus intestinos, del rápido flujo de su circulación sanguínea, de las complejas vibraciones de sus fibras, quede desterrado y enredado en una conciencia soberbia e ilusa? Ella ha tirado la llave, y ¡ay de la funesta curiosidad que pudiese mirar fuera a través de una hendidura del cuarto de la conciencia y vislumbrase entonces que el hombre descansa sobre la crueldad, la codicia, la insaciabilidad, el asesinato, en la indiferencia de su ignorancia y, por así decirlo, pendiente en sus sueños del lomo de un tigre! ¿De dónde procede en el mundo entero, en esta constelación, el impulso hacia la verdad?


En un estado natural de las cosas, el individuo, en la medida en que se quiere mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por la necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa de un tratado de paz y, de acuerdo con este, procura que, al menos, desaparezca de su mundo el más grande bellum omnium contra omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser “verdad”, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad, pues aquí se origina por primera vez el contraste entre verdad y mentira. El mentiroso utiliza las designaciones válidas, las palabras, para hacer aparecer lo irreal como real; dice, por ejemplo, “soy rico” cuando la designación correcta para su estado sería justamente “pobre”. Abusa de las convenciones consolidadas haciendo cambios discrecionales, cuando no invirtiendo los nombres. Si hace esto de manera interesada y que además ocasione perjuicios, la sociedad no confiará ya más en él y, por este motivo, lo expulsará de su seno. Por eso los hombres no huyen tanto de ser engañados como de ser perjudicados mediante el engaño; en este estadio tampoco detestan en rigor el embuste, sino las consecuencias perniciosas, hostiles, de ciertas clases de embustes. El hombre nada más que desea la verdad en un sentido análogamente limitado: ansía las consecuencias agradables de la verdad, aquellas que mantienen la vida; es indiferente al conocimiento puro y sin consecuencias e incluso hostil frente a las verdades susceptibles de efectos perjudiciales o destructivos.

JUNY'10

Primer dia de mes,

inici del cicle. Tornem a ser

dos que no es coneixen suficient,

no tan com per saciar-nos amb fets

i confiar en uns ulls que se’n van,

irreprimibles, cap als llavis, la carn.

No cal fer res. Sabem què s’avindrà

després de reafirmar que hi ha límits.

Tornarem a ser aquí, al principi

d’una excavació. El vell vici

se’ns apoderarà, i ens hi durà

de nou, a qualsevol dels nostres llocs.

Allà on no ens treguin fora de context,

per acabar dient-nos tot allò

del que tornàvem a posar mà al foc

que havia desaparegut. Però no.

La veritat és que ja hem passat per tot.

Sobretot pel que mai ha tingut gràcia,

marges i vigilàncies dels altres,

i les nostres, interminables, fases

de reduir nombre de coincidències

i ampliar-ne de versos amb demanda.

Ens sabem salvació i punyalada.

Ens sabem reg sanguini, cor, fetge,

qualsevol que manté els nostres alés.

Som cada cosa que desgranem.

L’addicció impossible de desprendre’ns

quan anem a dormir, fent ritual

d’imaginar una respiració lenta,

compassada, impertorbable, mentre

somnies una nit on la ciutat

sense excepció, es troba en un coma

després d’haver exhaurit la jornada.

Serà el moment en que podrem, per fi,

esdevenir deslligant-nos de paraules.

Divina inspiración... ¿dónde fuiste?
Crisi poètica... merda, ja ho he dit

HIJOS DE PERRA

Retroceder hasta el siglo XVII para reírme de pero no en vuestra cara o, no, perdón, rectifico, retroceder para soltaros un discurso moral, maduro y humanista que os abandone por la misma grieta de vuestra alma (en el caso de que poseáis innatamente) al cabo de una hora y, mientras observo como os mordéis el labio inferior intentando sepultar vuestra rendición y su consecuente frustración, soltar una gran carcajada interna y puramente maliciosa. Y darme media vuelta con ansias de asomar mi sonrisa de media luna mientras se dispara por BSO "Todo esto es culpa de la gente, ¿por qué te hace sentir tan diferente? Todo esto es culpa de la gente yeyeyeee..." de Lori Meyers. Habré tenido mi primer orgasmo, seguro, pues no hay nada mejor que actuar solitariamente en libertad sin la voz de tu conciencia sabiéndote percibidamente diferente, siempre loco para tu entorno-sociedad-telaraña enmurallada.

TIC - TAC, TIC - TAC, TIC - TAC...

I ja no ets més que centenars d’imatges

passades, contrastant-les en un temps

fosc i d’espirals entortolligades;

sent l’única petjada en el no-res.

Vas fer que conegués l’inexplicable,

una màgia que, amb cada vers,

intento capturar. Quanta fondària

tenia el teu mar, quanta!

                             Lliurement,

hi vaig vessar el meu sentir, les ànsies

de fer créixer i compartir arrels

que es nodreixen amb diferent llenguatge.

Tot sovint, per la nit, amargament

escullo paraules amb que contar-te

com et trobo a faltar, el sentiment

de no saber si ignorar o fiar-me

d’una mirada immutable al teu verd.

Passejo pel teu lloc com si fos casa

desallotjada, i moro pel fred,

per les cartes que, al llegir-les, l’ànima

desespera d’enyorança i anhel;

al reviure records que ja no sacien

ni alleugeren el pes d’aquest present.

ADÉU

M'espera una vida millor

OLOR DE MAR:

Aquell matí, el ball de disfresses em resultà divertit. Com era costum, tothom anava completament disfressat, de tal manera que no es podia percebre cap part del cos, cap plec de carn. Tothom recobert de vestimentes carregades de peces brillants, els rostres completament pintats amb diferents formes que encaixaven a la perfecció fins fuisonar-se. La sala era una explosió de vitalitat; una mescla desorganitzada i espontània que, vista des d’una perspectiva aèria, provocava un gran desconcert. Per això vaig decidir apropar-m’hi, apreciar-los des de la mínima distància sense haver de frunzir el front. A cada pas que feia un somriure tímid anava prenent forma, tot i els meus intents de domini. Vaig ser-hi davant. Ho admetia, aquella presència era el resultat d’un treball acurat i de moltes hores, inclòs en alguns personatges particulars ho eren de molta originalitat. Al marge del rancor i el desig d'una vida plena de dissort, va ser-los en va: vaig reconèixer-los de seguida. No sé a ciència certa el com ni el perquè - probablement devien ser aquelles pupil·les fosques i buides com ònixs, impossibles de tintar. Prenent l’anàlisi de la situació, hauria d’haver sentit com s’esquerden les canonades vomitant i esquitxant ràbia per una concentració tan tristament patètica. Però no, no va succeir aquest cop. Descontrolada, vaig esclafir en una rialla estrident mentre sentia com marxaven amb ella les càrregues que m'havien imposat des de feia una eternitat en aquell moment precís del dia. Era còmic, molt còmic. Era extraordinàriament còmic com gairebé no es distingien les disfresses d’ells mateixos, com no tenien la possibilitat de gaudir de posseir una doble identitat. Em van fer riure. Molt. Des de llavors, sempre sempre sempre em ric d’ells. Perquè no hi ha que plorar, doncs la vida és un carnestoltes.

SE ACABARON LAS DOCTRINAS DE LA FE

“Aquesta realitat

no està feta per a nosaltres”

pensàvem sempre que, callats,

fèiem camí cap a casa.

No anàvem desorientats,

però sí atrapats en la trampa

d’escalar per una veritat

encercladora de masses.

Però el problema no eren les passes

trepitjant, perquè sí, l’asfalt.

La pesta, l’endevinalla,

la ferida oberta sagnant,

l’obstacle d’una lluita innata;

tots i cadascun d’aquells llamps

que encenien la nostra ràbia,

eren llums de l’amagatall

per on, morts de fam, els miràvem.

Passaran els anys esperant

abraçar les coses prestades:

un pensament transcendental

i la societat desxifrada.

Com sabem que no tornaran?