UT

Tu, que estimes la teva identitat

en el fons del no,

en una realitat fragmentada

per paraules de folls i

titulars en massa.

Tu, que trepitges el carrer pel matí,

perquè sí, perquè hi ha llum natural,

i això és bo, això és sort, obligació

de gaudir, de complir amb la ciutat

i el seu ordre, vida social, permís

per marxar, per fugir, per passar

a l’altra banda d’una cambra adinerada,

minimalista.

Tu, que ets un cuc que és dut

per un ocellet més, volàtil,

que vol dir egoista,

amo del teu temps - o també moment

de tancar-te en el no-res-,

del punt mort, dels arbres, del verd,

d’un univers immens

que – penses només per pecar –

no et pertany.

Tu, amb la boca corba

de tant prémer les dents, la força

d'un combat o batalla campal

o guerra entre moros i cristians

o riu en sequera o tu i jo contra

la circumstància qualsevol

mentre existeixi el soroll -

símbol del present - ,

o jo mateixa contra jo

senzillament,

tant, que no entenc porcions

de tanta pols,

insignificants pel món i

pel que hauria de ser.

Tu, que respires fort, rebel,

per sentir com els pulmons

fan tal esforç, com

t’asseguren la incertesa, el dubte,

el no saber perdre, la ment desperta,

el tot i el res i l’absolut de després

de submergir-te.

Tu, que ets conscient de les molècules,

que camines restant unitats, sumant matèria,

analitzant l'ordre de sentències

que deuen amagar ràbia o enveja

o qui sap què però que en tothom reflexes

- per què ho has llegit o ho coneixes?

Tu, tu, tu,

tu, només un pronom, dues lletres

que fan un so de color blau,

però no deixeble del negre

sinó blau caleta, tranquil i cristal·lí,

blau color transparència,

resignat, acomiadat de la violència,

ignorant la sang de les artèries,

suplicant de l’anestèsia.

A tu, a tu, a tu et veig

en una barqueta petiteta

 i ets el nàufrag, 

el sobrevivent, l’existència,

igual de sol que un mort.