Aiguabarreig poètic

 
Es trobava acabant el quart esbós pel treball d'Interpretació de retrats pictòrics quan, sense preveure-ho, els braços van tornar-se-li canonades d'acer. Irònicament, acostumava a comparar aquesta immobilitat amb la de tots aquells models que a diari posaven per a alumnes com ella. Coneixia aquella sensació, millor dit, li era familiar, més que no pas la il·lusió per un temps prometedor o la satisfacció d’haver-se expressat amb bones paraules. Tot i així, aquesta sensació, aquesta visita impuntual però fidel, sempre apareixia en el moment menys esperat, i, tot sovint, en el menys indicat. Suposava que la intenció inicial era fer un toc d’atenció, fer constar la seva presència com si li piqués l’espatlla per darrera i amb somriure burlesc li digués  “Ei, sóc aquí, no he marxat i no penso fer-ho mai!” o  “Què potser creus en les noves etapes? Beneita... aquesta essència teva la duràs incrustada eternament”. Era llavors quan descobria - perquè se sorprenia com si mai ho hagués sospitat - que no vivia en cap cicle, sinó que ella era el nucli d’aquella Espiral. Es mossegava la llengua i els llavis, intentant penetrar-hi les dents, i així castigar-se: havia cregut en el canvi, tot i el seu historial demostrar-li el contrari; per tant, es mereixia almenys una mica del seu despreci. Però en aquest temps res era just, i aquesta vegada de debò. Massa vegades al dia mirava a través de la finestra del bar de la facultat, potser cada set minuts de les tres hores que hi acostumava a passar. Intentava encasellar els estudiants segons la seva manera de caminar o el nombre de llenços que carregaven. Com més taques d’aquarel·la tingués la roba d’ells, més sensibles, i com més descuidada fos aquesta, més artistes; doncs quan hom s’entrega totalment i amb devoció a determinada cosa o situació, anul·la l’existència d’allò que li ha deixat de ser necessari.  De què li servia, però, intuir homes i professors interessants i plens de misteri si cap, al passar per la porta del bar, hi entrava per conèixe-la?  Va donar permís a la primera i única llàgrima perquè llisqués per la galta. I, perdent altre cop aquell pols, la pinça dels seus dits es va desfer, tot convidant al carbonet a abandonar-se en la seva caiguda contra la taula de marbre.