Encara hi són els mateixos solcs,
mentre fas el camí de tornada.
La bombolla negra, de carbó,
no traspua desitjos de glòria,
ni focs cel·lebrant fugir del món.
Fas camí cap a casa i les fulles,
pigmentades per la circumstància
de l’estació - llaminadura,
fixament et miren. T’amenacen.
"No hi havia tanta fal·làcia
en les històries de terror"
te n'adones, cridant a la gràcia,
sentint caixes movent-se de lloc.
Adéu al berenar melmelada,
als jocs de pilota amb el gos!
I en la fosca, la mort, vencedora,
compassada com ho és el dolor
davant les mancances; es transforma
en una espurna encegadora
que s'assenyala com a opció.
I què triar, si en qualsevol casa
t’espera el silenci televisiu;
si nomes els llums, al apagar-se,
consentiran al teu personatge
despullar-se sense cap motiu?
No hay comentarios:
Publicar un comentario