I ja no ets més que centenars d’imatges
passades, contrastant-les en un temps
fosc i d’espirals entortolligades;
sent l’única petjada en el no-res.
Vas fer que conegués l’inexplicable,
una màgia que, amb cada vers,
intento capturar. Quanta fondària
tenia el teu mar, quanta!
Lliurement,
hi vaig vessar el meu sentir, les ànsies
de fer créixer i compartir arrels
que es nodreixen amb diferent llenguatge.
Tot sovint, per la nit, amargament
escullo paraules amb que contar-te
com et trobo a faltar, el sentiment
de no saber si ignorar o fiar-me
d’una mirada immutable al teu verd.
Passejo pel teu lloc com si fos casa
desallotjada, i moro pel fred,
per les cartes que, al llegir-les, l’ànima
desespera d’enyorança i anhel;
al reviure records que ja no sacien
ni alleugeren el pes d’aquest present.
No hay comentarios:
Publicar un comentario