24 jun 2011

Nit de Sant Joan

No li agradava la nit de Sant Joan, pensava. I saber totes les llegendes i concepcions que es tenien d'aquesta l'omplia d'un regust amarg. Patia els ensurts pels estridents sorolls, olorava pòlvora, bevia whisky. La nit de Sant Joan... una nit teòricament "màgica", una nit on suposadament un cel ornamentat amb llàgrimes de colors t'embolcalla tot protegint la teva felicitat. Ella dita nit mai l'havia sentit així. Asseguda a la sorra i vestida per l'ocasió, observava les mateixes escenes de cada revetlla: pares que deixen bocabadats als seus fills amb fonts i bengales, amics amb ampolles a la mà cridant, saltant i plorant de riure; i parelles materialitzant la seva passió sense cap mena de pudor. Res canvia, es deia cada cop que la seva mirada classificava nous personatges. I, certament, no hi havia més que esperar; i, realment, era la reiteració d'aquestes imatges en un mateix marge de temps el que feia de la nit de Sant Joan una nit "especial" - diferent. Els carrers havien deixat de significar perill tot i estar tintats per la foscor; tants somriures i fortes rialles, tant guirigall, estaven més que permesos, millor dit, eren una de les condicions obligatòries per ser partícep de la festa. La complicitat li oferia la mà: "Vine! Deixa'm guiar-te!". Però ella ja hi era dins d'aquella bombolla d'eufòria multitudinària! Tot i ser-hi, mai hi va trobar cap mena d'essència que, com si de força magnètica es tractés, la dominés de tal manera que li fos impossible resistir-s'hi. Potser havia llegit massa llibres, potser la literatura li havia causat més mal que bé i la seva insistència li estava passant factura. La seva veu poètica, però, li xiuxiuejava que només calia esperar a recuperar la infantesa, a conèixer la vertadera amistat, a trobar l'Amor. De paciència en tenia, i tant que en tenia! No, la seva oclusió no anava per aquí, total, no notaria la suma d'uns quants dies més per iniciar la partida del seu camí. I és que el que més tristor li causava era la il•lusió de la que havia sigut presonera unes hores abans, al vespre, mentre es mirava al mirall i es pintava esperant un no sé què sorprenent i anecdòtic. Perquè molt en el fons sabia que cada nit de Sant Joan, a la platja, reprendria el mateix pensament al no trobar cap cos amb el que fondre's, ja sigui a través d'una infantil joc de mans, d'un brindis o de recargolar-se en la mateixa sorra; com focs artificials eclipsant un cel color carbó.

20 jun 2011

Berlín Berlín

Mai hagués pensat que tornaria tant aviat. Però els seus passos sobre aquell aeroport eren reals i la cafeteria - restaurant que hi havia a mà esquerra també. Dos anys abans, quan va aterrar per primer cop, s'havia perdut una bona estona entre establiments varis i rètols escrits únicament en alemany. En canvi, ara posaria la mà al foc que si seguia caminant en línea recta arribaria a la sortida, on un munt de gent arreplegada esperava el tren que conduïa cap a Berlín. Era un migdia assolellat de juny i tothom anava vestit amb màniga curta i de blaus i taronjes, llevat d'un senyor que duia americana. Era com el dia que va marxar d'allà, lluitant perquè les llàgrimes no mostressin el seu tamany a aquells que ja estaven acostumats a anar i tornar, a incloure destinacions en el seu pas. Aquells mesos residint a Alexanderplatz només havien tret coses bones d'ella, un equilibri permanent de color turquesa que li era desconegut i sorprenent. Va deixar de tèmer l'hivern, va saber que era això de viure'l amb l'escalfor presonera del cos. Conèixer des de l'egoïsme, des de les ànsies de joventut, sí, això devia fer Berlín. I ara tot esdevenia petites partícules de pols semisòlides que amb prou feines comprenien el Record. D'aquella imatge que tenia sempre en ment a Barcelona, necessària per adormir-se, només en quedava una lleugera silueta que li permetia identificar-les. On quedava tot allò que la va ensenyar, tot el que va endur-se sentint-se privilegiada del que havia descobert? Segur que en algun lloc, segur que no havia mort, per això reneixia aquell remolí d'emocions tan vivaces. Havia fet bé de deixar enrere la capital catalana, aquell col·lectiu de quadrats grisos i contaminats. Mira't així, escapar-se no era de covards si es tractava d'una ciutat com aquella. No, no s'havia escapat, s'havia mudat allà on sempre havia pertanyut, a un lloc que li van prometre que sempre li estaria reservat. A Berlín, l'estimarien com es mereixia; i ho farien aquells que la van acollir tant bé i els homes amb els que es creuaria més endavant. Valorarien el seu gest de debò, la seva necessitat de compartir, l'admirarien. I no la deixarien marxar, no havia de marxar si no volia romandre ancorada en aquell trosset de calidoscopi. Aquesta vida no m'és justa, pensava mentre el soroll de les rodes de la maleta no la deixava en pau. Si l'Stephan i la Tina em pregunten perquè he marxat del meu país natal, els hi contestaré que els dies aquí són més tranquils. I era veritat, no hi havia res pitjor que una seqüència de diapositives succeïnt-se de manera indefinida. Milers de quilòmetres al llarg dels anys dissoldrien aquell nom com pinzell en l'aigua, fins que només sonés com un nom estranger més. Va pagar el ticket i va jeure al final d'aquell tren, vora la finestra. Almenys no podien dir que no ho van intentar.

18 jun 2011

ACTE I

Vaig obrir la porta. Vaig avançar per l'habitació fins prendre la cadira, tot situant-se en front d'aquell rostre hieràtic. "Com anem?" "No em puc queixar". Un diàleg breu i concís, protocol·lari potser? Ho dubto. Tot i així, calia que en l'ambient és notés la voluntat de mantenir l'aparença. Es tractava de ser persones moldejades a partir d'un únic bloc de gel, amb motivacions exclusivament pràctiques i beneficioses per un mateix. Les persianes gairebé baixades només toleraven que una làmina sòlida de llum entrés per l'extrem inferior de l'única obertura cap a l'exterior. I altre cop aquella mirada, previsible com si es tractés d'una fase cíclica, però captivadora com el descobriment de no sé sap què. Reconeixia l'esfera que ens envoltaba, aquella capaç de distingir-nos per la manera de caminar o per parlar monosíl·labament. Tan se val, tot era un pensament fenomenològic. Tot i així, les caixes fortes havien estat violades davant aquell posat i, això, era injust, perquè aquell acte era fruit de la seva voluntat d'indagar. "M'ha portat allò que vam acordar?". Interrompir el pensament abans que aquest pugui acusar-lo d'immoral, estratègia intel·ligent. "S-sí, és clar". Tres, quatre, cinc segons. I tornar a jugar a posar-me a prova! De sobte, em vaig adonar que la taula de vidre mai va pretendre fer de mediadora, si més no, de fer-m'ho creure. "Perfecte". La ambigüetat del to va acabar encasellant-se en el cinisme i, al tornar a alçar el cap per copsar el seu gest d'impaciència, vaig veure'l assentat en una tribuna, subjectant una bara d'or decorada amb robins. El mig somriure que deixava entreveure, la personificació de la contradicció, va esdevindre una riallada estrident i maligne; aquelles mans que creuaven la distància mínima ara fullejaven el informe d'una manera incontrol·lada. Les venes dels meus braços i cames van transformar-se en branques que em perforaven la pell i creixien desmesuradament; les meves llàgrimes que queien eren flors d'ametllers. Cada unitat mínima de temps feia de la sala un espai natural cada cop més frondós, fins al punt que va resultar difícil distingir un espai buit en l'aire. Em va tornar el plec de fulls grapats. "Signi aquí i ja haurem enllestit tot". Tot com si m'hagués xiuxiuejat per sempre, tot com una prolongació del infinit. Els seus ulls van fixar-se en els meus i, posteriorment, en el espai en blanc que esperava ser tacat. Vagi-se'n! No vull sentir la seva olor! No vull tenir-lo més aprop que mai ara que estic sentenciant la direcció dels meus pensaments! Ara que estic declarant la guerra d'aquests amb la del meu desig, la del meu secret! Una "A" de relleu abrupte es queixava del seu tracte, una "N" li donava la raó mentre sanglotava... Pareu! "D'això... no n'estic segura". Vaig aixecar-me i, en un no-res, ja sentia sota les meves mans el tacte del mànec de la porta. Vaig girar-me i vaig dir-li "Perdoni'm, demà li prometo que ho estaré". Vaig tornar-me cap a la porta per tal d'escapar d'allà. En la fusta hi havia una esquerda que no hi era la setmana passada.