L'artèria es cargola, i en la sang

reposa la misèria dels tombs ja vells,
erosionats.

La mida de totes les coses, l'alè,

no et pertany.

Vull traspuar un pensament.

Són tantes, les seves arrels,

que crec que és una idea. 

Gran.

Immensa.

Vull traspuar-lo, fer-lo constar

en un sintagma o mot perenne,

eternitzar el meu repòs,
les seves mans encaixant el traç
desconegut, massa ansiós
esperant ser la consciència;
pagar el deute d'una existència
que només se sap.

Potser no hi ha res a dir,

potser tot és sorra fina, que marxa,

que et persegueix, que clama a crits 

una ventada.

Potser les hores emmalaltiren,

esperant ser dignificades

amb un tracte atemporal,

concentrant la unitat empírica

pròpia d’intent d’artistes

romàntics, de dos personatges

que es trobaren i inventaren

un deute amb la casualitat.

Potser tot és un saber incert

sobre el vers.

Serà que no tenim res més

que l’opció a suposar.