D’un tros enfora, la vista posada en el semàfor
ella va parlant, de cadires crec, sobre la marxa.
Va parlant del tot i del no-res, i com un cec
va bevent cervesa amb la pressa de la rauxa
malgrat que es feia de nit, amb la disbauxa
va descobrir un forat per on sortir
de la finestra, un forat per on descobrir, és a dir,
és a dir un gos, un tal Josep Maria, i això, bàsicament,
fent preguntes a la gent, sobre dubtes existencials,
que si Marx, que si el capital, i el cosmos paranormal.
Ens porta a tots de cap, oblidant que l’important
és saber si el cocodril encara continuava allà.
Ah sí, el rèptil verd blau en un racó desconegut
i l’altre, el paradís que gira cap a la dreta
i fa rum-rum, i de cop: molt de fum
que s’enfila com una anguila que et mira i et maleeix
encara que la seva mirada no era tan interrogativa
com la teva última, malparit, que em vas deixar de gel.
Nanook l’esquimal pescava foques entre el gel
encara que a vegades no pescava foques, sinó peixos
que picaven l’ham cercant la mort com a sentit,
com única troballa davant la baralla amb allò tort
que t’havies pres sense consultar-me, només
per dir-me que el món no és com era,
sinó un garbuix que es resumia en un sol punt,
que tornava a expandirse convertint-se en allò que
del tamany d’un tro mig malalt, verd del cabró
carbó, l’enginy dels sapastres que vénen davall la
sabata que mengen amagats darrere de la corbata.
