L'amor que no tinc i que crec que et dono però a la meva manera, formes entortolligades que el dilueixen i te'l fan arribar com un raig amb pedretes que de manera passional t'amaren directes tot fent-te mal, tot fent-te cridar-me perquè et guareixi amb el tacte d'uns llavis que et xuclen la sal.

Defensa de la humilitat

Sí, una defensa. Necessito una defensa. I no m’agrada dir-ho així, escriure-ho d’aquest mode evident, però potser reconèixer la defensa – i què millor que en el títol? - és alhora defensar-me de tu, que m’ataques, tot posant-te a la defensiva pel meu dir. Jo no t’ataco, així que no et defensis de la manera en com ho fas tu: atacant-me. Sí! Sé que és paradoxal, perquè tu ets foll, folla per la humanitat, perquè existeixen altres cossos que tenen cervell com tu i se’t pot atacar, poden tocar-te, i tu només has de poder mostrar-te com presència única de reina. Però no ets de la noblesa, per molt que t’hi vesteixis; el que més t’hi apropa és la sang blava lilosa, del color que agafa la pell quan no hi ha circulació, quan no hi ha res més que glaç en tot el que embolcalla. Ets folla perquè de la humanitat et vols diferenciar, i ho fas deshumanitzant-te, llavors tu m’ataques defensant-te perquè has sentit en el meu dir quelcom que et recorda a tu, i en el fons a milions de persones més, i jo sento que m’ataques i em trasbalso tota: sóc humana. Sí, sóc humana. Tanmateix no hauria de posar-hi valor, no hauria de ser allò que tu no tens i el que m’empenta a intentar avançar per un camí on em tires pedres. Però sí! Sí! Jo també ho sento! Sento que és millor ser humana, ho sento! I la raó em diu que hauria de ser neutral, que hauria de tenir una mica de la teva fredor en aquest aspecte perquè tant se val, sóc humana i tu m’ataques i jo encara no he après a defensar-me. Però bé, tampoc ho sento plenament, sinó que a la mínima que s’encén l’espurna del orgull propi m’hi aferro tot creant en tres segons una religió que té per déu això que tinc, i que tu no tens, i que m’és adient a valorar perquè sinó torno a no tenir res. Així doncs, també sento que realment no hi ha per tant, que no m’acaba d’emplenar, almenys fins quan acabi aquesta travessia que, a més, és cursa. Com tot a la vida potser. Bé, però és així, sento i penso que sóc humana més que inhumana; alhora, però, anhelo la defensa, potser per la mateixa causa que tu sents la necessitat de fer-ho atacant-me: perquè no ets única en el gest del pensament. Mantinc, no sé com ni perquè, i persegueixo l’ideal que no ets, que no hi és en tu tot i tu presentar-lo sempre; tot i dur sempre amb tu la necessitat, que se’t veu, de dir-lo tot i mai encarnar-lo, potser per la por a no ser o per no voler saber que no ho ets, per l’afany de creure-te’l, tant se val; l’ideal amb què et comparo i que refà la ferida que es guareix en els silencis que no saps que ens regales entre discurs i discurs.

I sí, ja està: aquesta és la meva defensa de la poesia. No com dicta l’acadèmia, no com les has llegida, no amb els paràmetres que permetrien reconèixer-la. Defensa’t atacant-me dient que no sé escriure, que no és una adaptació de dita defensa. Potser, potser. Potser descripció de fets. I és que sento que no tinc res més a dir-te que com et veig, la meva veritat sobre tu; una defensa que parla per tots: vigileu! No és com diu que és! Que no us enganyi la retòrica! Que no us trepitgi, no permeteu que quan us defenseu del seu atac ella quedi com l’atacada pel control propi d’una màquina! I ja està. No és atacar-te, sinó descripció de fets, descripció de fets. Perquè els fets no són la teva erudició, no almenys quan es tracta de crear entramats que assoleixen l'estabilitat de l'admiració irracional per una forma que es manifesta indefinida alhora que uniforme. Perquè els fets contradiuen el dir, i causen un dir meu que encara voldria dir més però que de moment només pot fer-ho per aquí. Perquè els fets, tot i no reconèixer-te, són tota tu. I no, no entraré en el joc de publicar a cap lloc aquesta reformulació d’una Defensa de la poesia pròpia del Classicisme, mai millor dit. Perquè no em dirigeixo a cap lletrat;  perquè això no és cosa literària, ni tan sols de destinataris. És per mi. Per l’escriptura i pels seus efectes. Perquè l'escriptura ja no és vincle si ho va ser, i jo feia temps que no escrivia, i potser és agosarat dir-ho però no voldria que abandonar un espai de creació i llibertat que m’han estat tan propis em converteixi en un processador d’informació i ja està, en una no persona, en allò que pot ser com tu, si més no, assemblar-se.

I per què sorprendre'm

del teu afany d'enlairar-te?

Si jo també duc en l'ala

la bala d'una creuada accidentada.

Diguem-ho així:

l'empremta ja no ens és obligada,

no cal ser forma amotllada a la paraula

que un dia, quan no ens pensàrem

encara, fent altra via en l'ara,

va trencar amb la soledat impermeable.