SE ACABARON LAS DOCTRINAS DE LA FE

“Aquesta realitat

no està feta per a nosaltres”

pensàvem sempre que, callats,

fèiem camí cap a casa.

No anàvem desorientats,

però sí atrapats en la trampa

d’escalar per una veritat

encercladora de masses.

Però el problema no eren les passes

trepitjant, perquè sí, l’asfalt.

La pesta, l’endevinalla,

la ferida oberta sagnant,

l’obstacle d’una lluita innata;

tots i cadascun d’aquells llamps

que encenien la nostra ràbia,

eren llums de l’amagatall

per on, morts de fam, els miràvem.

Passaran els anys esperant

abraçar les coses prestades:

un pensament transcendental

i la societat desxifrada.

Com sabem que no tornaran? 

OLOR DE MAR:

En Fidel i l’Amor eren dos ametllers que vivien feliçment al Bosc Màgic, als afores d’un poble de mar escocès. En aquest poble, vivia un noi, l’Àngel, un metge que ajudava a tothom i d’una sensibilitat extraordinària. Un matí d’abril la seva dona li va dir: “Ja no t’estimo” i, al cap de poques hores, va marxar en el primer vaixell, perquè no la pogués aturar. L’Àngel se sentia incapaç de suportar aquell dolor, així que va anar fins al Bosc Màgic, on tots els ametllers dormien amb el cant dels ocells que reposaven en les seves branques de fons. De seguida va trobar l’Amor i va quedar-se-la mirant de front. Tenia la mirada fixa en el cor que ell i la seva estimada havien gravat en l’escorça després de fer-se el primer petó, en aquell mateix indret, als quinze anys. Amb les llàgrimes als ulls, que li impedien de veure i pensar, va treure l’encenedor de la butxaca i, posseït per la vehemència, va prendre foc a l’Amor, per esborrar-la per sempre del seu pas. En Fidel contemplava com les flors blanques i roses es convertien en flames d’un taronja intens que li deien adéu, com de tanta complicitat ara només quedava un fum asfixiant que deixava entreveure un cadàver recobert de cendra. Quan en Fidel va recuperar la consciència, va mirar al seu voltant i va percebre la intranquil•litat de la resta d’ametllers pel foc, que s’estava escampant pel Bosc Màgic i podia arrasar-lo. Així que ell també va començar a moure feroçment les seves branques en senyal d’auxili, generant forts corrents d’aire. Els núvols grisos de tempesta van acudir al lloc dels crits i van donar-los un cop de mà, plorant violentament perquè l’Amor els havia deixat. Van haver-hi tantes llàgrimes i tants crits d’auxili, que va néixer en l’oceà Atlàntic una immensa marea que va empassar-se el vaixell on la dona del metge es disposava a fugir. L’Àngel, des del bosc-tanatori, va sentir el precís instant en que l'empresonava la fondària del mar i com, pel seu sofriment, havia sigut el culpable d’un desastre per a tots.

Un petit incís

Ha passat molt de temps, tant o més com jo ansiava que passés. Ha passat molt, molt de temps i inútilment. Només recordo uns texans i un jersei, només un cognom. Te n’has anat, he fet que marxessis perquè vaig veure com s'estava marcint la flor que necessitava que es fes gran i fes créixer els seus pètals, liles, amb pigments minúsculs d’aquells que els acaba dissolent la llum de migdia. Has marxat i tot el que em vas fer ressorgir no he pogut lligar-ho a mi; sempre que vaig romandre al teu costat vaig creure - entrellaçant pensaments i records com un esbarzer d’aquells de porta de roble immensa i senyorial - que la definició de la meva essència estava cobrant, per fi, la forma del seu cos, com la farina al motlle. Però va resultar no ser així. Va ser girar el meu rostre davant del teu i la teva mirada xuclar-me els daltabaixos que dibuixaves, tota la radicalització de colors llampants que, al tocar els límits humans, es transformaven en paraules que em conduïen per trossos alterns de l’espiral. Tu, tu... tu no hauries d’existir. No em pertany aquest calfred agredolç, no em correspon transgredir el que és políticament correcte sense cap mena d’excusa infantil que pugui encegar-me i fer-me creure que val la pena, aquest preu. Tu, tu... a tu només et puc designar amb aquest pronom, o amb el riure, o pel teu retrat. No hi ha definició que et faci justícia ni que puguis merèixer-te-la, cap paraula que no omplis absolutament i que deixi espai per al matís més diminut. De tot el que vaig extreure de tant llegir vaig albirar la veritable vida, aquella que et proporciona moments que, al encarar-t'hi de nou anys més tard, et fan reviure els cinc sentits en un de sol, el de l’Extraordinari. He divisat la ratlla que marca el inici de la veritat i he pres la decisió irreversible de creuar-la i tu, tu... tu, cos humà nascut amb el poder innat de destruir uns dies que podrien estar farcits de tot, m’has fet esclava de la teva contemplació, només presencial. I sóc tan pobre, tant, que he d’apuntar a la teva existència, en tot el que aquesta comporta i absorbeix, per donar-me un motiu per odiar-te. No he sabut veure cap altre raó més detallada. Em dol fins sentir l’ànima esquinçada i no per tu, sinó per mi, l’acceptar que no sóc tan digne com voldria ser-ho. M’has robat tot el que em feia estimar-me i ara no em queden ni cendres d’aquella flama que jo mateixa vaig encendre. M’has deixat buida, agonitzada per una set que mai, mai, es podrà saciar. Tot m’ho has robat i sense saber que ho posseïes has deixat que el vent s’ho endugués i ho vessés en el no-res. Segur que t'imagines el meu posat: ajaguda amb el cap cap a baix en la meva habitació a les fosques. Però no. Tinc el rostre al descobert i sóc capaç de dir en veu alta que ara entenc perquè la gent suplica la mort. Que no hi ha forts ni dèbils sinó persones a qui el dolor li travessa l’ànima i gent a qui li travessa la pell. Doncs a mi, aquesta serp, a més a més de travessar-me l’ànima, trepa per tota ella fins gairebé escanyar-me. I ho fa gairebé perquè així convisqui amb l’angoixa de presenciar, perplexa, com el meu voltant va construint el seu propi habitatge: un edifici amb una façana de marbre blanc, de centenars de plantes, amb una terrassa totalment adornada amb tot tipus d'arbres exòtics i vegetals, per tal que després, a l’últim, llançar-se al buit tenint el final més brillant.

POTSER EL SECRET ÉS QUE NO HI HA SECRET

I al nostre costat, morint-se de fred,

llaunes buides de tanta fe de ser

dos individus sense cap secret

que, cruel, els impedeix desarrelar-se

i esdevenir un blau aiguabarreig

mentre ells busquen respondre's per què

aquella mirada no els és transparent.

DESARRELADA

Avui, tots aquells records només són

cromatisme en superfície plana.

Inaccessible, intocable.
                             No

neix flamarada que vulgui endinsar-se

en el cos fins fer-se amb el control

dels dits, i, escriure, amb aquelles ànsies,
  el desig de la mort o el perdó
     per ordir el saber estar dels altres.     
El retorn és ara l’únic miratge.

 




                                                               

IRREVERSIBLE?

Em costa escriure’t i llavors tinc por.

Em cal dedicar-t’ho tot per tocar-te

i fer d’aquesta soledat diària,

nocturnament inhumana, un racó

on poder defensar-me.

                                                         Aquests mots

són el rebot de la teva presència,

inevitablement universal,

que la mirada els torna d’una cendra

que es fa confondre amb la del tabac.



 

EDUARD RUBIÓ MARTINEZ

Edu

Saps què? Avui ha nevat. I ha nevat molt.

Diuen que tant com feia anys no passava;

i tu, t’has hagut de perdre tal goig.

És injust que la sàpigues imatge.

Segur que t’hagués vigoritzat l’ànima

fer constar les petjades en el blanc,

ser testimoni d’això que tan poc

es veu en la mediterrània ciutat.

A tu res se’t permet des d’allà dalt.

Li llençaries boles de neu. Però

amb el compte de no fer-li cap mal.

Teva i bocabadada entre tanta

meravella, s’hauria tacat d’elles.

L’inexplicable que era la vivència

de compartir la puresa inusual.

I el desig et portaria als seus llavis.

Parpelles, cabells, galtes, front i nas

et revelarien tots els racons

verges i paradisíacs que hi han.

Els flocs serien l’embolcall d’un cos

que sempre t’ha fet esclau del seu ball.

Sabries que el petó sobre aquell fons

de llum era la vostra autenticitat.

Però ella no mirava el cel observant

com queia neu. Ella et donava el cor

a través d’uns milers de puntets que

ara només us eren impuntuals.

  8 de Març del 2010

Et trobem molt a faltar

CARTA A UN MORT

Preferiria que estiguessis mort, tallant en sec un temps feliç, a sostenir-te la mirada. Sento cada dia com la teva figura es va impregnant d’un color negre opac com el carbó, i m’espanta, més del que seria saludable. El temps està solidificant les nostres postures en una distància més que mesurada, està cimentant els nostres peus perquè ens costi horrors fer el pas d’escurçar-la. No vull pensar, si més no, no vull pensar com pensaria una persona que no fos tu o jo. Estic fent esforços per no veure’t com tu fas que et vegi, creu-me, però cada cop em costa més reforçar-te com aquell tresor amb que vaig tindre la sort de topar. I ho sé, sé que algun dia no molt llunyà hauré perdut aquesta batalla, inútil perquè tu no pares d’ensarronar-me i fer-me emboscades. No vull entendre, doncs sé que m’espera però no com enfrontar-m’hi. Deixaré de recordar-te celeste i verd maragda, mossegant-te les ungles; d’intuir quines coses et suggereixen o les paraules que poden despertar-te quelcom. Desgranaré tot un passat que pensava que voldria portar sempre a sobre i petaré tots els globus de diversos colors buits. Ràpid, de tal manera que el soroll que fan al explotar-los semblarà un timbre continu i monòton de cinc minuts. L’últim et matarà i també s’emportarà una petita i concentrada part de mi. Et voldré mort, mort per sempre, per a tota l’eternitat i des del teu naixement. Seràs allò que sempre he somniat trobar però que mai he aconseguit, una idealització que forma part de l’home i que sempre arrossegarà. Però no, creixeré fins que un dia o altre parlaré amb algú que em preguntarà pels meus 16 anys o com vaig arribar a creure en que sí existeix, l’altra cara del món i la vida. Un parell de diapositives i no més, desendollar-te altre cop. Desendollar-te com tu has fet, tot i els teus discursos de protocol - amb tot el que vaig donar-te i compartir! Torna’m els meus poemes i esborra els que surt el teu nom, no vull que sàpigues tot el que he sentit i t’he volgut al meu costat. Torna-me'n tants sense cap mena de resposta. L’esperava... de cada vers, de cada llibre, de cada pas i cada porta. (...) D’això parlo quan dic que no vull entendre, saber perquè on hi ha un lloc per a tu, tu no hi ets. Una raó tan senzilla com que no n’hi ha, de motius. No n’hi ha perquè no han nascut d’enlloc, dolorós per mi no ho han fet. Llavors res de paraules, res de fingir i res d’estades temporals capritxoses. Verd poma. Verd poma es deia el poema, uns versos que viuran per a tota l’eternitat i que mai, mai, ningú podrà negar que han existit. Parlava de la mateixa persona, (...) Cada cop que els teus ulls miren els meus em fan un altre tall per dintre que no puc ensenyar, que s’ha de curar tot sol. I ara només puc esperar que no siguis conscient de la profunditat d'aquests talls, perquè així, si el futur ens fa creuar-nos, poder respondre’t amb la mirada de pedra i el rostre rígid “Massa tard”.

LA FREDOR DE LA UTOPIA

Tot esdevé una cançó infantil
i la compenetració
de bombetes de colors d'un tot a cen.
Fes-me saber si hi ets.

  - Saps? La majoria dels dies pinto la capa de la meva bombolla del negre més opac. Pinto moltes capes, de qualsevol manera, des de diferents direccions; i així si m'avorreixo i rasco amb la ungla no arrivo a treure la suficient pintura com per veure'ls. Realment, és una de les coses que més gaudeixo. Primerament poso música, tot i que un cop desencadenat el primer pensament sóc incapaç d'escoltar-la... però bé, és igual, tot sigui per guarnir el lloc on un habita; tot seguit em poso per feina d'una manera espontànea, m'és indiferent per on començar. L'únic que m'importa és el negre, l'absolut, tapar d'una manera total i infranquejable les parets. I de tant en tant, quan començo a tindre les mans cansades, paro uns minuts i em planto davant els trossos de bombolla acabats. M'emmirallo i em sento útil com mai m'he sentit. És fascinant, la solitud és fascinant, un regal de la vida.-

  - Tampoc crec que sigui tan esplèndid. És molt de treball i molt sacrifici, sobretot perquè cada dos per tres em vens a explicar els teus motius de comiat. Dius que pintes vàries capes perquè no salti tota la pintura, però aquestes capes les acabes traient per pròpia voluntat o, millor dit, per la incontrolable desesperació de recorre a mi i sentir-te escoltada per algú que s'ha adonat que vius en una bombolla. La majoria dels dies jo també rebo la teva visita i miri, senyoreta Espiral, la trobo cada cop més dèbil i esgotada de tant temps fent tant esforç. No li cal, crec que és millor que es quedi en la bombolla ja que el dia en que les seves forçes l'hagin acabat de consumir i ja no hi sigui, no tindrà cap mena de repercussió, com tampoc en té que visqui en la seva estimada casa bombolla. Ningú ho sabrà com avui dia ningú sap la seva "realitat". Ningú excepte jo, és clar.

  - Tota la raó, per això impermeabilitzo la meva caseta, per la expectativa de recuperar-la si és que algun cop n'he tingut. Quan ja no hem queda res més per pintar, quan tot és excessivament opac, quan he esgotat tota la pintura possible; tot és simple, buidor, no-res. Tot és un dubte interminable i laberíntic. És llavors quan sento l'impuls desbordant que tira de les meves mans i les obliga a escarbar d'una manera ansiosa i inhumana totes les capes que existien des de feia escassos minuts. En qüestió de segons les parets em dominen i em criden, em castiguen. Em sotmeten sense pietat i fan que m'humiliï. Com un depredador, llimant-me les ungles a una velocitat al·lucinant, raspo la bombolla, sense respirar gairebé, com si es tractés d'un compte enrere. Quan finalment paro - també sense decidir-ho -, quan simplement arriba el moment en que deixo caure els meus braços i m'adono que en front meu hi ha un entorn il·luminat, et veig a tu. A tu i al teu aura. I t'explico com necessito la salvació, l'auxili, tot allò que ja saps. Aleshores tu em respons el què jo ja em preveia des del moment previ a agafar la brotxa i submergir-la en el cub de la pintura més negre a nivell mundial, i jo ja tinc el motiu indispensable per donar mitja volta, disposada a reviure el meu millor moment de solitud. Això sí, en el curt camí de tornada, el meu cos, físicament, reposa una mica.