això era un dia de pluja estival, el pes d'un tedi sentit al aixecar-nos
això era un tothom refugiat en front de la pantalla, barallant-se amb unes vacances no ideades
això era - encara - un tic - tac d'una dinàmica mental que oscil·la entre el tu i el jo
això era un cafè que t'és error, que t'accelera el cor, que t'esmicola el cervell exigint-te recollir-lo per la cuina impacient per reconstruir-lo ràpidament no sigui cas que qualque obri la porta i no pugui ser merescudament integrat
això era un esbarjo etern i innocent que t'obliga a fer amics preguntant-te - sí, a tu - com va, atès que de sobte l'això vol arribar a ser un prendre alguna cosa ara mateix, ací, de qualsevol manera, per explicar-te com no m'ha anat
allò que vam pensar quan vam decidir aquest això que ens retorna una sensació de trepitjar arreu però sempre anant a parar enlloc
allò que encara no té nom, ni data, ni última escena, perquè hi ha el dubte que allò sigui no - res, ficció, una invenció que necessitàvem per omplir les nostres boques d'un agredolç d'aquells que retorna el respecte perdut a la Sra. Vida
allò que és estrany, que no diferent ni especial sinó estrany, relegat de nosaltres, interrogant a l'hora de cordar-nos les sabates, creus en el mapa de Barcelona marcades per les granades que vam tirar després, ço és, en l'Ara, quan podríem estar fent el tastet
allò que ens és estranger, allò que ve furtiu, allò que ja no sabem si és pel que escopim o babegem en un insomni que acceptem com si ens fos nat.
