MATÍ D'ASFALT

I llavors vam tornar a mirar per les finestres. Encara hi havia impregnades les últimes gotes d'aquella pluja. Altre cop, res era com ens pensavem. Submergits en la nostra habitació, plena de boira per l'encens que enceníem cada matí, mentre anàvem acumulant, sense ser-ne conscients, tasses brutes de cafè; tot havia semblat ser d'una altra manera. Una manera que no importava com fos mentre sigués diferent a aquella a la que, tot i el pas del temps, teníem tant de por. I de sobte ens vam tornar a sentir sols. Dos àtoms flotant per qualsevol lloc, anant a parar allà on l'humor del vent els dugués de rebot. Qui ho entendria, això que no té ni nom, això que alguns com nosaltres han intentat entendre, si més no, embolcallar-lo a mode de silogisme? Ens vam adonar, cadascú des de la seva habitació, mirant per la finestra més o menys vella, que realment mai havíem aconseguit fer cap pas. Tot el camí que havíem fet, o en tot cas, que havíem cregut fer, havia sigut el resultat d'una ment amb necessitat de deslliurar-se de fronteres que sempre havien estat, que sempre hi serien. Unes muralles arran del buit que no eren més que el món real, les cases, les plaques on figura el nom de cada carrer, mentre tothom els puja i baixa segons el calendari solar. "Somia... somia..." senties com et deia, xiuxiuejant, aquella veueta que denotava l'experiència dels anys.