A vegades el temps et retorna aquell rumor que no saps ben bé si ja la vas sentir per aquelles vegades en què escrivies. Escrivies i gravaves, no només en la lletra, sinó també en el cor i la pell i el cervell i els budells i l'estómac i els canells aquelles sensacions que si bé el tòpic diu que eren pessigolles per mi eren ferides netes fetes per la ploma d'un ganivet caigut des del cel. Els versos, les impressions posades en música que s'enfilava com un esbarzer, tot ho imprimien fins unes panoràmiques situades pels nostres caps que miren abaix quan trepitgem les rajoles quadriculades però amb motius de sanefes del Eixample. I jo les mirava quan volia, i a vegades fins i tot sense que així fos, quan alçava la vista volent que fos el Sol qui m'encegués. Però ara ja no hi són: les meves mans van caure en desús i van ser reemplaçades per aquestes altres de ferro oxidat que només saben moure's a uns ritmes mecànics i ordenats, però a què se'ls dona molt millor les feines pesades que no pas a aquelles manetes petites d'ungles mossegades i pells vàries de fa ja un bon grapat d'anys. És per aquest motiu que van ser capaces d'arrancar d'una volada aquell caparró tan feixuc i alhora tan buit de bitllets necessaris per ser invertits en una formació vinculada amb la quotidianitat d'unes pràctiques reconegudes com saludables aficions. Però aquells cinc quilos van volar d'una patada, traspassant l'hortizó que sempre havia albirat amb les posteriors ànsies de ser-hi algun dia i poder dir que l'ha conegut, esdevenint Història. I avui resta desaparegut, he recordat, irreparable al estar fragmentat en milers de peces amorfes i inexplicables en el seu conjunt, com també la vida que corria per les venes i vasos capil·lars d'aquells palmells que movien la ploma amunt i avall. Tot això no queda enlloc, ni tan sols en un magatzem ronyós i preservat per una capa considerable de pols. S'ha erosionat i, com el vent se'n du la cendra dels morts, van retirar-se forçosament. Aquelles formes que ara sé que sento però no puc sentir que les sé cauen, des de llavors, en un pou sense fondària ni pedres entre les que aquest pes que els meus passos recolzen sobre les mateixes aceres de sempre puguin reconèixer-se, tot i que sigui en algun lloc redemptor. Rodamón sense temps que l'empari, no sé quina època em pertany, ni si sóc víctima de la ingenuïtat d'un infant o m'emmascaro l'esperit un mort en vida que no aconsegueix trencar el cercle que l'ha empresonat en episodis que no gosen transformar-se en records. Una oració, per tant, per aquest assassinat que es va cometre d'una forma plenament conscient per fugir dels sicaris que trafiquen amb poesia barata a canvi de riures que els destensin de les seves jornades d'esclavatge. Una oració, de nou, per topar amb un límit que no entén ni de justos ni de pecadors, tampoc de pagans ni de cristians. Vet aquí la Mort, que a mi em va deixar orfe sense herències per tenir per única propietat la immaterialitat inútil de les aclamades democràcies.

Que aquests dits no defugin
de la fractalitat
amb què freguen, pel dret
de ser-ne deu, l'eco de veus
que no calla.
Que els penetrin, i no per ser tret
distintiu que beu d'aquesta sang
de ferida fina,
sinó per ofegar-se en un bassal
plaents, perquè el puny tancat
no sigui rivalitat de famílies
sinó l'egoïsme del Mal.  

(i jo et miro en silenci, mentre tu aixeques el vol; i jo et miro en silenci, i et desitjo bona sort)

No direm que aquells carrers s'han esvaït: continuen marcant orígens, tot i que distints, esperant-nos amb la pluja de la qual ens refugiàvem agraïts, fent xino - xano per carrers que només nosaltres sentíem - i només nosaltres hi érem - acollidors. Però és ara, llavors, quan m'és poble mort, el poble que tu em deies que era en una estació com on s'engloba aquest matí de pluja, sense ser aquella que ens embolcallava de tal manera que créiem conquerir la famosa puresa, sinó les típiques gotes barcelonines xafogoses que et recorden la garjola d'unes passes que volen ser fugitives. Va morir, sí, sent l'última cosa de la llista volguda; va morir d'ençà vaig haver de matar alguna part de mi abandonant-te al repte de les teves coordenades que ens amenaçaven amb la fulla de la seva guillotina. Com una relació de causalitat inevitable - com allò que em retorna, tot i que massa tard, l'oportunitat de ser crèdula davant d'una lògica que sempre vaig acusar d'allunyar-nos , vaig decidir avortar tot el que érem nosaltres: un calidoscopi d' imatges primeres i nodrides amb la transparència de l'etapa més ingènua,  per tal que les arrels que germinen amb la força rancor enciclopèdic no s'aferressin als meus turmells; i sense poder salvar-ho, sense poder salvar-nos, Ripoll va haver de ser-me necessàriament el poble pel qual no havia de tornar a passejar, ja que l'epidèmia de les llàgrimes d'allò que es mereix ser pòstumament celestial em convertiria, de ben segur, en una ànima errant per tu.



(pren el vent de matinada, com ho fa un ocell...)

em sap greu però

Vas voler que prengués distància 

i ara, aquí,  -  tot intuir 

que per tu serà amb arrogància - 

m'assec allà on, en el fons,

sempre vaig ser, 

i et dic amb presos ulls de serp

que aquestes contradiccions 

són les meves condicions

  això era un dia de pluja estival, el pes d'un tedi sentit al aixecar-nos

  això era un tothom refugiat en front de la pantalla, barallant-se amb unes vacances no ideades 

  això era - encara - un tic - tac d'una dinàmica mental que oscil·la entre el tu i el jo

  això era un cafè que t'és error, que t'accelera el cor, que t'esmicola el cervell exigint-te recollir-lo per la cuina impacient per reconstruir-lo ràpidament no sigui cas que qualque obri la porta i no pugui ser merescudament integrat

  això era un esbarjo etern i innocent que t'obliga a fer amics preguntant-te - sí, a tu - com va, atès que de sobte l'això vol arribar a ser un prendre alguna cosa ara mateix, ací, de qualsevol manera, per explicar-te com no m'ha anat

  allò que vam pensar quan vam decidir aquest això que ens retorna una sensació de trepitjar arreu però sempre anant a parar enlloc

  allò que encara no té nom, ni data, ni última escena, perquè hi ha el dubte que allò sigui no - res, ficció, una invenció que necessitàvem per omplir les nostres boques d'un agredolç d'aquells que retorna el respecte perdut a la Sra. Vida

  allò que és estrany, que no diferent ni especial sinó estrany, relegat de nosaltres, interrogant a l'hora de cordar-nos les sabates, creus en el mapa de Barcelona marcades per les granades que vam tirar després, ço és, en l'Ara, quan podríem estar fent el tastet

  allò que ens és estranger, allò que ve furtiu, allò que ja no sabem si és pel que escopim o babegem en un insomni que acceptem com si ens fos nat. 

no cal cercar tresors

    

     S’horabaixa s’apropava, però saludant-los des de lluny. Ella sempre tan subtil, els recordava la paciència que exigeixen les coses fràgils per punyents, el defalliment d'una pell que ja no se sent guardiana de canibalisme  gojós. Calia esperar a què les passes entrenades es deturessin; seria llavors quan, amagada sota la capa fosca, no se sentiria amb la tensió d’aquell qui reclama Allò que un dia deixà prestat als desemparats que necessiten un poc de claror interna..

Diuen que ets l'ocell que volarà, que no defallirà mentre cregui que allò que el manté a cobert són la fortalesa de les pròpies ales i no el niu que el protegia. També diuen que, un dia, aquest ocell trobarà el seu lloc allà on vagi, arreu, pertot, en l'expansió infinita de l'aire, ço és, en qualsevol cosa que no sigui això o allò concret sinó aquest no sé què inaprehensible que se sent en cada corba que agafa atemorit per la seva desconeixença, que li fa tremolar les plomes que intenta que romanguin per saber-se tranquil. Sí, això mateix, que ets el petit ocellet però que un dia trobaràs l'harmonia amb un Tot Còsmic que et retornarà la fluïdesa intuïtiva i precisa del rumb – però amb el decurs del temps, clar, no siguis impacient ara tu! Però vet aquí que el cas - millor dit, els casos - no explica als Grans Mestres de La Vida – que es remunta en avantpassats encara no situats atès que la genealogia es projecta fins l’infinit, per tant, fins déu - com El Viatge és un a contracorrent que el converteix en cos buit alhora que ple d'aire gèlid que el recorda un ésser  encara sensible – i és que no podia cremar-se tant d'agonia sinó, pensa abans d'acomiadar-se d'algun tros d'ell mateix per la cendra d'instants després. Ja és igual la destinació, el paisatge, la manada on s'adhereixi. Allà on vagi o amb qui topi el farà saber tan ben rebut – o els rebrà tant bé - com tot solar àrid agraït que valora la presència més dispar pel fet de tenir-lo en compte la seva i veure'n profit: tot serà  descans perpetu davant de la impossibilitat de no ser impassible. I és que, potser, després de la tempesta, ens trobem irremeiablement i paradoxal amb el Paradís: esgotades les reserves d'heroisme, de prémer fins el mutu rossegar les dents nascudes per sobreviure a través de les ferides disseccionadores,  de les ferides que duen fins a la impossibilitat de reconèixer-te, la resta és un retrat actual que anul·la tot contrast. Tot podrà ser identificat amb tu i en tu, i de seguida, en la reacció sincera de la mínima superficialitat. Ja no hi ha ni indignació ni entreteniment per la inevitabilitat de formar-ne part de l'espectacle: l'espectador morí fent via cap a la promesa d'un benestar. I és que sembla una recompensa això de tot ser fet per tu, però és que tu no ets, tu no ets tu, tu ets en negatiu: vas anar perdent-te per diferents geografies insituables a causa d’aquelles forces airoses fins diluir-te en el mateix món. El triomf de la natura – o del que és natural. Així doncs, siguem sincers: l’enhorabona per haver aconseguit aterrar, arribada predita per tothom per una perspicàcia molt allunyada d'explicar la sacsejada forçosa que t'ha llençat als peus d'una benvinguda, és només pel cos, que ha acabat aguantant-te en l’abstracció de les històries passades. I és que la calma estable de la mort mai no havia implicat tanta pèrdua. 

Voilà

És hora de marxar. Agafa les coses 

- només les teves -, i arreplega-les en bosses 

- no es mereixen menys – i surt de casa prest 

Invocant corrents airoses que distreguin 

una mirada fixada en el manifest 

que reclama independència, només 

vigent si és declarada des del segrest 

de consciències pacificadores. 

No cal pensar-hi més, no cal comprar crosses 

ni regals útils d’acomiadament, 

tampoc planejar quan comprar els bitllets 

d’oferta familiar. Perquè les fosses 

sempre s’han llevat amb la mateixa posta, 

i quan demà vagis a pel pa, les mosses 

te’l vendran rient sense saber qui ets, 

només que les dreceres et son impietoses 

- costa integrar-se quan tothom ja ha fet 

del cel un blau celest d’ocells arrelats -, 

estranyes però amb tot d’aquelles trobades 

que segur que vam esgotar en el passat. 

No cal buscar les raons que se t’amaguen 

perquè això ja és la vida, perquè les roses 

són l’arrest del rancor, i el rescat frustrat 

és canviar en un cercle d’aigües terroses: 

passetes violentades per les lloses 

d’una veu interior que et vol abandonar. 

Dèies: - Amb tanta fotografia,

quan ho deixem tot serà molt melancònic.

Però la imatge que creixia,

que tu teixies, en la meva ment, 

sobre allò que no érem,

els relats a partir del qual ens dèiem,

em va dur la nostàlgia del ideal.

I els llums es van apagar,

i els trossos de paper per on rèiem

van ser dissolts en el cabal.

[Cadàver exquisit, Pato Loco, Post examen]

D’un tros enfora, la vista posada en el semàfor

ella va parlant, de cadires crec, sobre la marxa.

Va parlant del tot i del no-res, i com un cec

va bevent cervesa amb la pressa de la rauxa

malgrat que es feia de nit, amb la disbauxa

va descobrir un forat per on sortir

de la finestra, un forat per on descobrir, és a dir,

és a dir un gos, un tal Josep Maria, i això, bàsicament,

fent preguntes a la gent, sobre dubtes existencials,

que si Marx, que si el capital, i el cosmos paranormal.

Ens porta a tots de cap, oblidant que l’important

és saber si el cocodril encara continuava allà.

Ah sí, el rèptil verd blau en un racó desconegut

i l’altre, el paradís que gira cap a la dreta

i fa rum-rum, i de cop: molt de fum

que s’enfila com una anguila que et mira i et maleeix

encara que la seva mirada no era tan interrogativa

com la teva última, malparit, que em vas deixar de gel.

Nanook l’esquimal pescava foques entre el gel

encara que a vegades no pescava foques, sinó peixos

que picaven l’ham cercant la mort com a sentit,

com única troballa davant la baralla amb allò tort

que t’havies pres sense consultar-me, només

per dir-me que el món no és com era,

sinó un garbuix que es resumia en un sol punt,

que tornava a expandirse convertint-se en allò que

del tamany d’un tro mig malalt, verd del cabró

carbó, l’enginy dels sapastres que vénen davall la

sabata que mengen amagats darrere de la corbata.

Com el pont que directe 

em perfora aquest ventre,

com aranya que trepa 

vora l’òrgan que et fa néixer: 

destructor del compàs 

 constant de les hores 

és el teu fons. 

Miro on ets; m’he trobat!, 

a mi, però, no em veig, 

m'ha abandonat la forma
de l'obstacle en la vorera,
quan quedem per la tassa,
quan parlem d'un nosaltres
que espera el miracle. 

 El Sol segueix a dalt,

 ell mai no es pon, no vol; 

no és amant ni consol,

sinó mera distància 

correguda pel tacte 

que m’atrapa i em deixa 

 per empremta una sarna, 

ferida necessària 

 per ser delimitada 

per quietuds que no figuren 

però que configuren 

 aquesta set de dona

viuda en temps de guerra, 

que xiula sense pensar, 

que sola no enraona 

sobre les teves passes. 

Ets tu ferotge pressa, 

depredador de fetge, 

que l’empeny a vessar-se 

 en lava trista i negra, 

a ser explosió 

d’espurnes juxtaposades, 

com el teló que sempre 

ens ha vist separats: 

 placa només vençuda 

 amb la bala vinguda 

de la necessitat 

del dret de ser maligne, 

de callar l’inexcusable 

compromís humà, i 

aparèixer com signe 

d’un monstre

que t’ofega i es nega 

a relacionar-se 

amb l’altre que ha trobat. 

Però les gotes perforen 

 capes d’infantesa avall, 

se’n duen superficialitats 

 que es vessen en un ball 

que es dissol i s’encara 

al sentiment que em fa pensar-te: 

l’òrgan, podrit,

pel que l’aranya trepa, 

la placenta gratuïta, 

 una mare que es crema, 

 que crida intolerable 

al dolor d’aquest límit que em demanes 

sense ser conscient 

d’on és la darreria. 

I la brasa em deflagra, 

                                                                   i aquest Sol s’evapora, 

es torna cendra roja, 

mentre la llum embolcalla 

un dol desarrelat

L'amor que no tinc i que crec que et dono però a la meva manera, formes entortolligades que el dilueixen i te'l fan arribar com un raig amb pedretes que de manera passional t'amaren directes tot fent-te mal, tot fent-te cridar-me perquè et guareixi amb el tacte d'uns llavis que et xuclen la sal.

Defensa de la humilitat

Sí, una defensa. Necessito una defensa. I no m’agrada dir-ho així, escriure-ho d’aquest mode evident, però potser reconèixer la defensa – i què millor que en el títol? - és alhora defensar-me de tu, que m’ataques, tot posant-te a la defensiva pel meu dir. Jo no t’ataco, així que no et defensis de la manera en com ho fas tu: atacant-me. Sí! Sé que és paradoxal, perquè tu ets foll, folla per la humanitat, perquè existeixen altres cossos que tenen cervell com tu i se’t pot atacar, poden tocar-te, i tu només has de poder mostrar-te com presència única de reina. Però no ets de la noblesa, per molt que t’hi vesteixis; el que més t’hi apropa és la sang blava lilosa, del color que agafa la pell quan no hi ha circulació, quan no hi ha res més que glaç en tot el que embolcalla. Ets folla perquè de la humanitat et vols diferenciar, i ho fas deshumanitzant-te, llavors tu m’ataques defensant-te perquè has sentit en el meu dir quelcom que et recorda a tu, i en el fons a milions de persones més, i jo sento que m’ataques i em trasbalso tota: sóc humana. Sí, sóc humana. Tanmateix no hauria de posar-hi valor, no hauria de ser allò que tu no tens i el que m’empenta a intentar avançar per un camí on em tires pedres. Però sí! Sí! Jo també ho sento! Sento que és millor ser humana, ho sento! I la raó em diu que hauria de ser neutral, que hauria de tenir una mica de la teva fredor en aquest aspecte perquè tant se val, sóc humana i tu m’ataques i jo encara no he après a defensar-me. Però bé, tampoc ho sento plenament, sinó que a la mínima que s’encén l’espurna del orgull propi m’hi aferro tot creant en tres segons una religió que té per déu això que tinc, i que tu no tens, i que m’és adient a valorar perquè sinó torno a no tenir res. Així doncs, també sento que realment no hi ha per tant, que no m’acaba d’emplenar, almenys fins quan acabi aquesta travessia que, a més, és cursa. Com tot a la vida potser. Bé, però és així, sento i penso que sóc humana més que inhumana; alhora, però, anhelo la defensa, potser per la mateixa causa que tu sents la necessitat de fer-ho atacant-me: perquè no ets única en el gest del pensament. Mantinc, no sé com ni perquè, i persegueixo l’ideal que no ets, que no hi és en tu tot i tu presentar-lo sempre; tot i dur sempre amb tu la necessitat, que se’t veu, de dir-lo tot i mai encarnar-lo, potser per la por a no ser o per no voler saber que no ho ets, per l’afany de creure-te’l, tant se val; l’ideal amb què et comparo i que refà la ferida que es guareix en els silencis que no saps que ens regales entre discurs i discurs.

I sí, ja està: aquesta és la meva defensa de la poesia. No com dicta l’acadèmia, no com les has llegida, no amb els paràmetres que permetrien reconèixer-la. Defensa’t atacant-me dient que no sé escriure, que no és una adaptació de dita defensa. Potser, potser. Potser descripció de fets. I és que sento que no tinc res més a dir-te que com et veig, la meva veritat sobre tu; una defensa que parla per tots: vigileu! No és com diu que és! Que no us enganyi la retòrica! Que no us trepitgi, no permeteu que quan us defenseu del seu atac ella quedi com l’atacada pel control propi d’una màquina! I ja està. No és atacar-te, sinó descripció de fets, descripció de fets. Perquè els fets no són la teva erudició, no almenys quan es tracta de crear entramats que assoleixen l'estabilitat de l'admiració irracional per una forma que es manifesta indefinida alhora que uniforme. Perquè els fets contradiuen el dir, i causen un dir meu que encara voldria dir més però que de moment només pot fer-ho per aquí. Perquè els fets, tot i no reconèixer-te, són tota tu. I no, no entraré en el joc de publicar a cap lloc aquesta reformulació d’una Defensa de la poesia pròpia del Classicisme, mai millor dit. Perquè no em dirigeixo a cap lletrat;  perquè això no és cosa literària, ni tan sols de destinataris. És per mi. Per l’escriptura i pels seus efectes. Perquè l'escriptura ja no és vincle si ho va ser, i jo feia temps que no escrivia, i potser és agosarat dir-ho però no voldria que abandonar un espai de creació i llibertat que m’han estat tan propis em converteixi en un processador d’informació i ja està, en una no persona, en allò que pot ser com tu, si més no, assemblar-se.

I per què sorprendre'm

del teu afany d'enlairar-te?

Si jo també duc en l'ala

la bala d'una creuada accidentada.

Diguem-ho així:

l'empremta ja no ens és obligada,

no cal ser forma amotllada a la paraula

que un dia, quan no ens pensàrem

encara, fent altra via en l'ara,

va trencar amb la soledat impermeable.

Les vibracions no són

angoixa d'estudiant,

sinó llit de foll. Aguarda.

Matí de Castanyada

Amb la tassa buida a prop

i la mirada encara mancada

de força per pensar sentència,

el món no crida què fer,

el tic-tac del rellotge

no és eminència a qui fer reverència

com patge que tot ho fa per l'indret,

i, el cel, fa el seu viatge,

sol, en secret, sense amb mi topar-se,

sense que en sàpiga el camí, 

el seu pas, el meu color, el ball d'aquest sentir

Follia

Aquella que no sap què fa però sí què diu la gent d'allò que fa.
Aquell que passa amb la bici i ho sento però adéu des de dintre obligat pel trànsit dels no-llocs.
Aquella que no sap què fa però sí que potser hi hagi un adéu des de dintre tot i que probablement allò que fa i el que diu la gent d'allò que fa també va seguit d'un adéu de la bici.
Aquell que para la bici i no sap com enclaustrar-la al ferro perquè es desconcentra perquè la gent diu coses des de dintre però no en fa cas i continuen amb el pas creant trànsit humà i una gran taca negra amb lletra blanca Times New Roman que diu allò que fas, per si et trobes perdut i no et saps.

Delirium Tremens

L’olor de la boira em du flocs

d’escenes mudes,

que es cargolen i juguen a confondre’s,

em demanen cremar-les com el foc

als arbres dels boscos frondosos.

No veig que al meu davant,

en els pocs trossos d’espai

on se’m presenta el dubte,

hi ha una mena de presència errant,

una joia

que tampoc em sabrà mai.

Tot i la fe.

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...

Comiat, Josep Palau i Fabre

 

Com trobar la paraula, pagar el cost

a l’Atzar,

que fa desertitzar

el congost on t’abisma; i, el cos

vaga sense saber amb què lluites,

per què la perspectiva canvia tant

quan sent els peus fregant l’atractiva

terra de tots.

L'artèria es cargola, i en la sang

reposa la misèria dels tombs ja vells,
erosionats.

La mida de totes les coses, l'alè,

no et pertany.

Vull traspuar un pensament.

Són tantes, les seves arrels,

que crec que és una idea. 

Gran.

Immensa.

Vull traspuar-lo, fer-lo constar

en un sintagma o mot perenne,

eternitzar el meu repòs,
les seves mans encaixant el traç
desconegut, massa ansiós
esperant ser la consciència;
pagar el deute d'una existència
que només se sap.

Potser no hi ha res a dir,

potser tot és sorra fina, que marxa,

que et persegueix, que clama a crits 

una ventada.

Potser les hores emmalaltiren,

esperant ser dignificades

amb un tracte atemporal,

concentrant la unitat empírica

pròpia d’intent d’artistes

romàntics, de dos personatges

que es trobaren i inventaren

un deute amb la casualitat.

Potser tot és un saber incert

sobre el vers.

Serà que no tenim res més

que l’opció a suposar. 

UT

Tu, que estimes la teva identitat

en el fons del no,

en una realitat fragmentada

per paraules de folls i

titulars en massa.

Tu, que trepitges el carrer pel matí,

perquè sí, perquè hi ha llum natural,

i això és bo, això és sort, obligació

de gaudir, de complir amb la ciutat

i el seu ordre, vida social, permís

per marxar, per fugir, per passar

a l’altra banda d’una cambra adinerada,

minimalista.

Tu, que ets un cuc que és dut

per un ocellet més, volàtil,

que vol dir egoista,

amo del teu temps - o també moment

de tancar-te en el no-res-,

del punt mort, dels arbres, del verd,

d’un univers immens

que – penses només per pecar –

no et pertany.

Tu, amb la boca corba

de tant prémer les dents, la força

d'un combat o batalla campal

o guerra entre moros i cristians

o riu en sequera o tu i jo contra

la circumstància qualsevol

mentre existeixi el soroll -

símbol del present - ,

o jo mateixa contra jo

senzillament,

tant, que no entenc porcions

de tanta pols,

insignificants pel món i

pel que hauria de ser.

Tu, que respires fort, rebel,

per sentir com els pulmons

fan tal esforç, com

t’asseguren la incertesa, el dubte,

el no saber perdre, la ment desperta,

el tot i el res i l’absolut de després

de submergir-te.

Tu, que ets conscient de les molècules,

que camines restant unitats, sumant matèria,

analitzant l'ordre de sentències

que deuen amagar ràbia o enveja

o qui sap què però que en tothom reflexes

- per què ho has llegit o ho coneixes?

Tu, tu, tu,

tu, només un pronom, dues lletres

que fan un so de color blau,

però no deixeble del negre

sinó blau caleta, tranquil i cristal·lí,

blau color transparència,

resignat, acomiadat de la violència,

ignorant la sang de les artèries,

suplicant de l’anestèsia.

A tu, a tu, a tu et veig

en una barqueta petiteta

 i ets el nàufrag, 

el sobrevivent, l’existència,

igual de sol que un mort.