Diuen que ets l'ocell que volarà, que no defallirà mentre cregui
que allò que el manté a cobert són la fortalesa de les pròpies ales i no el niu
que el protegia. També diuen que, un dia, aquest ocell trobarà el seu lloc
allà on vagi, arreu, pertot, en l'expansió infinita de l'aire, ço és, en
qualsevol cosa que no sigui això o allò concret sinó aquest no sé què inaprehensible
que se sent en cada corba que agafa atemorit per la seva desconeixença, que li
fa tremolar les plomes que intenta que romanguin per saber-se tranquil. Sí,
això mateix, que ets el petit ocellet però que un dia trobaràs l'harmonia amb un Tot Còsmic que et retornarà la fluïdesa
intuïtiva i precisa del rumb – però amb el decurs del temps, clar, no siguis
impacient ara tu! Però vet aquí que el cas - millor dit, els casos - no explica als Grans Mestres de La Vida – que es remunta en avantpassats encara no situats
atès que la genealogia es projecta fins l’infinit, per tant, fins déu - com El Viatge és un a contracorrent que el
converteix en cos buit alhora que ple d'aire gèlid que el recorda un ésser encara sensible – i és que no podia
cremar-se tant d'agonia sinó, pensa abans d'acomiadar-se d'algun tros d'ell mateix per la cendra d'instants després. Ja és igual la destinació, el paisatge,
la manada on s'adhereixi. Allà on vagi o amb qui topi el farà saber tan
ben rebut – o els rebrà tant bé - com tot solar àrid agraït que valora la presència més dispar pel fet de tenir-lo en compte la seva i veure'n profit: tot serà descans perpetu davant de la impossibilitat
de no ser impassible. I és que, potser, després de la tempesta, ens trobem
irremeiablement i paradoxal amb el Paradís: esgotades les reserves d'heroisme, de
prémer fins el mutu rossegar les dents nascudes per sobreviure a través de les
ferides disseccionadores, de les ferides
que duen fins a la impossibilitat de reconèixer-te, la resta és un retrat
actual que anul·la tot contrast. Tot podrà ser identificat amb tu i en tu, i de seguida, en la reacció sincera de la mínima superficialitat. Ja no hi ha ni indignació ni entreteniment per
la inevitabilitat de formar-ne part de l'espectacle: l'espectador morí fent via cap a
la promesa d'un benestar. I és que sembla una recompensa això de tot ser fet per tu, però és que tu no ets, tu no ets tu, tu ets en negatiu: vas anar perdent-te per diferents geografies insituables a causa d’aquelles forces airoses fins diluir-te en
el mateix món. El triomf de la natura – o del que és natural. Així doncs, siguem sincers: l’enhorabona
per haver aconseguit aterrar, arribada predita per tothom per una perspicàcia molt allunyada d'explicar la sacsejada forçosa que t'ha llençat als peus d'una benvinguda, és només pel cos, que ha acabat aguantant-te en l’abstracció
de les històries passades. I és que la calma estable de la mort mai no havia
implicat tanta pèrdua.