TIC - TAC, TIC - TAC, TIC - TAC...

I ja no ets més que centenars d’imatges

passades, contrastant-les en un temps

fosc i d’espirals entortolligades;

sent l’única petjada en el no-res.

Vas fer que conegués l’inexplicable,

una màgia que, amb cada vers,

intento capturar. Quanta fondària

tenia el teu mar, quanta!

                             Lliurement,

hi vaig vessar el meu sentir, les ànsies

de fer créixer i compartir arrels

que es nodreixen amb diferent llenguatge.

Tot sovint, per la nit, amargament

escullo paraules amb que contar-te

com et trobo a faltar, el sentiment

de no saber si ignorar o fiar-me

d’una mirada immutable al teu verd.

Passejo pel teu lloc com si fos casa

desallotjada, i moro pel fred,

per les cartes que, al llegir-les, l’ànima

desespera d’enyorança i anhel;

al reviure records que ja no sacien

ni alleugeren el pes d’aquest present.

ADÉU

M'espera una vida millor

OLOR DE MAR:

Aquell matí, el ball de disfresses em resultà divertit. Com era costum, tothom anava completament disfressat, de tal manera que no es podia percebre cap part del cos, cap plec de carn. Tothom recobert de vestimentes carregades de peces brillants, els rostres completament pintats amb diferents formes que encaixaven a la perfecció fins fuisonar-se. La sala era una explosió de vitalitat; una mescla desorganitzada i espontània que, vista des d’una perspectiva aèria, provocava un gran desconcert. Per això vaig decidir apropar-m’hi, apreciar-los des de la mínima distància sense haver de frunzir el front. A cada pas que feia un somriure tímid anava prenent forma, tot i els meus intents de domini. Vaig ser-hi davant. Ho admetia, aquella presència era el resultat d’un treball acurat i de moltes hores, inclòs en alguns personatges particulars ho eren de molta originalitat. Al marge del rancor i el desig d'una vida plena de dissort, va ser-los en va: vaig reconèixer-los de seguida. No sé a ciència certa el com ni el perquè - probablement devien ser aquelles pupil·les fosques i buides com ònixs, impossibles de tintar. Prenent l’anàlisi de la situació, hauria d’haver sentit com s’esquerden les canonades vomitant i esquitxant ràbia per una concentració tan tristament patètica. Però no, no va succeir aquest cop. Descontrolada, vaig esclafir en una rialla estrident mentre sentia com marxaven amb ella les càrregues que m'havien imposat des de feia una eternitat en aquell moment precís del dia. Era còmic, molt còmic. Era extraordinàriament còmic com gairebé no es distingien les disfresses d’ells mateixos, com no tenien la possibilitat de gaudir de posseir una doble identitat. Em van fer riure. Molt. Des de llavors, sempre sempre sempre em ric d’ells. Perquè no hi ha que plorar, doncs la vida és un carnestoltes.