Matí de Castanyada

Amb la tassa buida a prop

i la mirada encara mancada

de força per pensar sentència,

el món no crida què fer,

el tic-tac del rellotge

no és eminència a qui fer reverència

com patge que tot ho fa per l'indret,

i, el cel, fa el seu viatge,

sol, en secret, sense amb mi topar-se,

sense que en sàpiga el camí, 

el seu pas, el meu color, el ball d'aquest sentir

Follia

Aquella que no sap què fa però sí què diu la gent d'allò que fa.
Aquell que passa amb la bici i ho sento però adéu des de dintre obligat pel trànsit dels no-llocs.
Aquella que no sap què fa però sí que potser hi hagi un adéu des de dintre tot i que probablement allò que fa i el que diu la gent d'allò que fa també va seguit d'un adéu de la bici.
Aquell que para la bici i no sap com enclaustrar-la al ferro perquè es desconcentra perquè la gent diu coses des de dintre però no en fa cas i continuen amb el pas creant trànsit humà i una gran taca negra amb lletra blanca Times New Roman que diu allò que fas, per si et trobes perdut i no et saps.