Tu, que estimes la teva identitat
en el fons del no,
en una realitat fragmentada
per paraules de folls i
titulars en massa.
Tu, que trepitges el carrer pel matí,
perquè sí, perquè hi ha llum natural,
i això és bo, això és sort, obligació
de gaudir, de complir amb la ciutat
i el seu ordre, vida social, permís
per marxar, per fugir, per passar
a l’altra banda d’una cambra adinerada,
minimalista.
Tu, que ets un cuc que és dut
per un ocellet més, volàtil,
que vol dir egoista,
amo del teu temps - o també moment
de tancar-te en el no-res-,
del punt mort, dels arbres, del verd,
d’un univers immens
que – penses només per pecar –
no et pertany.
Tu, amb la boca corba
de tant prémer les dents, la força
d'un combat o batalla campal
o guerra entre moros i cristians
o riu en sequera o tu i jo contra
la circumstància qualsevol
mentre existeixi el soroll -
símbol del present - ,
o jo mateixa contra jo
senzillament,
tant, que no entenc porcions
de tanta pols,
insignificants pel món i
pel que hauria de ser.
Tu, que respires fort, rebel,
per sentir com els pulmons
fan tal esforç, com
t’asseguren la incertesa, el dubte,
el no saber perdre, la ment desperta,
el tot i el res i l’absolut de després
de submergir-te.
Tu, que ets conscient de les molècules,
que camines restant unitats, sumant matèria,
analitzant l'ordre de sentències
que deuen amagar ràbia o enveja
o qui sap què però que en tothom reflexes
- per què ho has llegit o ho coneixes?
Tu, tu, tu,
tu, només un pronom, dues lletres
que fan un so de color blau,
però no deixeble del negre
sinó blau caleta, tranquil i cristal·lí,
blau color transparència,
resignat, acomiadat de la violència,
ignorant la sang de les artèries,
suplicant de l’anestèsia.
A tu, a tu, a tu et veig
en una barqueta petiteta
i ets el nàufrag,
el sobrevivent, l’existència,
igual de sol que un mort.
