Primer dia de mes,
inici del cicle. Tornem a ser
dos que no es coneixen suficient,
no tan com per saciar-nos amb fets
i confiar en uns ulls que se’n van,
irreprimibles, cap als llavis, la carn.
No cal fer res. Sabem què s’avindrà
després de reafirmar que hi ha límits.
Tornarem a ser aquí, al principi
d’una excavació. El vell vici
se’ns apoderarà, i ens hi durà
de nou, a qualsevol dels nostres llocs.
Allà on no ens treguin fora de context,
per acabar dient-nos tot allò
del que tornàvem a posar mà al foc
que havia desaparegut. Però no.
La veritat és que ja hem passat per tot.
Sobretot pel que mai ha tingut gràcia,
marges i vigilàncies dels altres,
i les nostres, interminables, fases
de reduir nombre de coincidències
i ampliar-ne de versos amb demanda.
Ens sabem salvació i punyalada.
Ens sabem reg sanguini, cor, fetge,
qualsevol que manté els nostres alés.
Som cada cosa que desgranem.
L’addicció impossible de desprendre’ns
quan anem a dormir, fent ritual
d’imaginar una respiració lenta,
compassada, impertorbable, mentre
somnies una nit on la ciutat
sense excepció, es troba en un coma
després d’haver exhaurit la jornada.
Serà el moment en que podrem, per fi,
esdevenir deslligant-nos de paraules.
Crisi poètica... merda, ja ho he dit
No hay comentarios:
Publicar un comentario