Nit de Sant Joan

No li agradava la nit de Sant Joan, pensava. I saber totes les llegendes i concepcions que es tenien d'aquesta l'omplia d'un regust amarg. Patia els ensurts pels estridents sorolls, olorava pòlvora, bevia whisky. La nit de Sant Joan... una nit teòricament "màgica", una nit on suposadament un cel ornamentat amb llàgrimes de colors t'embolcalla tot protegint la teva felicitat. Ella dita nit mai l'havia sentit així. Asseguda a la sorra i vestida per l'ocasió, observava les mateixes escenes de cada revetlla: pares que deixen bocabadats als seus fills amb fonts i bengales, amics amb ampolles a la mà cridant, saltant i plorant de riure; i parelles materialitzant la seva passió sense cap mena de pudor. Res canvia, es deia cada cop que la seva mirada classificava nous personatges. I, certament, no hi havia més que esperar; i, realment, era la reiteració d'aquestes imatges en un mateix marge de temps el que feia de la nit de Sant Joan una nit "especial" - diferent. Els carrers havien deixat de significar perill tot i estar tintats per la foscor; tants somriures i fortes rialles, tant guirigall, estaven més que permesos, millor dit, eren una de les condicions obligatòries per ser partícep de la festa. La complicitat li oferia la mà: "Vine! Deixa'm guiar-te!". Però ella ja hi era dins d'aquella bombolla d'eufòria multitudinària! Tot i ser-hi, mai hi va trobar cap mena d'essència que, com si de força magnètica es tractés, la dominés de tal manera que li fos impossible resistir-s'hi. Potser havia llegit massa llibres, potser la literatura li havia causat més mal que bé i la seva insistència li estava passant factura. La seva veu poètica, però, li xiuxiuejava que només calia esperar a recuperar la infantesa, a conèixer la vertadera amistat, a trobar l'Amor. De paciència en tenia, i tant que en tenia! No, la seva oclusió no anava per aquí, total, no notaria la suma d'uns quants dies més per iniciar la partida del seu camí. I és que el que més tristor li causava era la il•lusió de la que havia sigut presonera unes hores abans, al vespre, mentre es mirava al mirall i es pintava esperant un no sé què sorprenent i anecdòtic. Perquè molt en el fons sabia que cada nit de Sant Joan, a la platja, reprendria el mateix pensament al no trobar cap cos amb el que fondre's, ja sigui a través d'una infantil joc de mans, d'un brindis o de recargolar-se en la mateixa sorra; com focs artificials eclipsant un cel color carbó.