ACTE I

Vaig obrir la porta. Vaig avançar per l'habitació fins prendre la cadira, tot situant-se en front d'aquell rostre hieràtic. "Com anem?" "No em puc queixar". Un diàleg breu i concís, protocol·lari potser? Ho dubto. Tot i així, calia que en l'ambient és notés la voluntat de mantenir l'aparença. Es tractava de ser persones moldejades a partir d'un únic bloc de gel, amb motivacions exclusivament pràctiques i beneficioses per un mateix. Les persianes gairebé baixades només toleraven que una làmina sòlida de llum entrés per l'extrem inferior de l'única obertura cap a l'exterior. I altre cop aquella mirada, previsible com si es tractés d'una fase cíclica, però captivadora com el descobriment de no sé sap què. Reconeixia l'esfera que ens envoltaba, aquella capaç de distingir-nos per la manera de caminar o per parlar monosíl·labament. Tan se val, tot era un pensament fenomenològic. Tot i així, les caixes fortes havien estat violades davant aquell posat i, això, era injust, perquè aquell acte era fruit de la seva voluntat d'indagar. "M'ha portat allò que vam acordar?". Interrompir el pensament abans que aquest pugui acusar-lo d'immoral, estratègia intel·ligent. "S-sí, és clar". Tres, quatre, cinc segons. I tornar a jugar a posar-me a prova! De sobte, em vaig adonar que la taula de vidre mai va pretendre fer de mediadora, si més no, de fer-m'ho creure. "Perfecte". La ambigüetat del to va acabar encasellant-se en el cinisme i, al tornar a alçar el cap per copsar el seu gest d'impaciència, vaig veure'l assentat en una tribuna, subjectant una bara d'or decorada amb robins. El mig somriure que deixava entreveure, la personificació de la contradicció, va esdevindre una riallada estrident i maligne; aquelles mans que creuaven la distància mínima ara fullejaven el informe d'una manera incontrol·lada. Les venes dels meus braços i cames van transformar-se en branques que em perforaven la pell i creixien desmesuradament; les meves llàgrimes que queien eren flors d'ametllers. Cada unitat mínima de temps feia de la sala un espai natural cada cop més frondós, fins al punt que va resultar difícil distingir un espai buit en l'aire. Em va tornar el plec de fulls grapats. "Signi aquí i ja haurem enllestit tot". Tot com si m'hagués xiuxiuejat per sempre, tot com una prolongació del infinit. Els seus ulls van fixar-se en els meus i, posteriorment, en el espai en blanc que esperava ser tacat. Vagi-se'n! No vull sentir la seva olor! No vull tenir-lo més aprop que mai ara que estic sentenciant la direcció dels meus pensaments! Ara que estic declarant la guerra d'aquests amb la del meu desig, la del meu secret! Una "A" de relleu abrupte es queixava del seu tracte, una "N" li donava la raó mentre sanglotava... Pareu! "D'això... no n'estic segura". Vaig aixecar-me i, en un no-res, ja sentia sota les meves mans el tacte del mànec de la porta. Vaig girar-me i vaig dir-li "Perdoni'm, demà li prometo que ho estaré". Vaig tornar-me cap a la porta per tal d'escapar d'allà. En la fusta hi havia una esquerda que no hi era la setmana passada.