Amb la tassa buida a prop
i la mirada encara mancada
de força per pensar sentència,
el món no crida què fer,
el tic-tac del rellotge
no és eminència a qui fer reverència
com patge que tot ho fa per l'indret,
i, el cel, fa el seu viatge,
sol, en secret, sense amb mi topar-se,
sense que en sàpiga el camí,
el seu pas, el meu color, el ball d'aquest sentir
No hay comentarios:
Publicar un comentario