Sí,
una defensa. Necessito una defensa. I no m’agrada dir-ho així, escriure-ho
d’aquest mode evident, però potser reconèixer la defensa – i què millor que en
el títol? - és alhora defensar-me de tu, que m’ataques, tot posant-te a la
defensiva pel meu dir. Jo no t’ataco, així que no et defensis de la manera en
com ho fas tu: atacant-me. Sí! Sé que és paradoxal, perquè tu ets foll, folla
per la humanitat, perquè existeixen altres cossos que tenen cervell com tu i
se’t pot atacar, poden tocar-te, i tu només has de poder mostrar-te com
presència única de reina. Però no ets de la noblesa, per molt que t’hi
vesteixis; el que més t’hi apropa és la sang blava lilosa, del color que agafa
la pell quan no hi ha circulació, quan no hi ha res més que glaç en tot el que
embolcalla. Ets folla perquè de la humanitat et vols diferenciar, i ho fas
deshumanitzant-te, llavors tu m’ataques defensant-te perquè has sentit en el
meu dir quelcom que et recorda a tu, i en el fons a milions de persones més, i
jo sento que m’ataques i em trasbalso tota: sóc humana. Sí, sóc humana.
Tanmateix no hauria de posar-hi valor, no hauria de ser allò que tu no tens i
el que m’empenta a intentar avançar per un camí on em tires pedres. Però sí!
Sí! Jo també ho sento! Sento que és millor ser humana, ho sento! I la raó em
diu que hauria de ser neutral, que hauria de tenir una mica de la teva fredor
en aquest aspecte perquè tant se val, sóc humana i tu m’ataques i jo encara no
he après a defensar-me. Però bé, tampoc ho sento plenament, sinó que a la
mínima que s’encén l’espurna del orgull propi m’hi aferro tot creant en tres
segons una religió que té per déu això que tinc, i que tu no tens, i que m’és
adient a valorar perquè sinó torno a no tenir res. Així doncs, també sento que
realment no hi ha per tant, que no m’acaba d’emplenar, almenys fins quan acabi
aquesta travessia que, a més, és cursa. Com tot a la vida potser. Bé, però és
així, sento i penso que sóc humana més que inhumana; alhora, però, anhelo la
defensa, potser per la mateixa causa que tu sents la necessitat de fer-ho
atacant-me: perquè no ets única en el gest del pensament. Mantinc, no sé com ni
perquè, i persegueixo l’ideal que no ets, que no hi és en tu tot i tu presentar-lo
sempre; tot i dur sempre amb tu la necessitat, que se’t veu, de dir-lo tot i
mai encarnar-lo, potser per la por a no ser o per no voler saber que no ho ets,
per l’afany de creure-te’l, tant se val; l’ideal amb què et comparo i que refà
la ferida que es guareix en els silencis que no saps que ens regales entre
discurs i discurs.
I
sí, ja està: aquesta és la meva defensa de la poesia. No com dicta l’acadèmia,
no com les has llegida, no amb els paràmetres que permetrien reconèixer-la.
Defensa’t atacant-me dient que no sé escriure, que no és una adaptació de dita
defensa. Potser, potser. Potser descripció de fets. I és que sento que no tinc
res més a dir-te que com et veig, la meva veritat sobre tu; una defensa que
parla per tots: vigileu! No és com diu que és! Que no us enganyi la retòrica!
Que no us trepitgi, no permeteu que quan us defenseu del seu atac ella quedi
com l’atacada pel control propi d’una màquina! I ja està. No és atacar-te, sinó
descripció de fets, descripció de fets. Perquè els fets no són la teva
erudició, no almenys quan es tracta de crear entramats que assoleixen l'estabilitat de l'admiració irracional per una forma que es manifesta indefinida alhora que uniforme. Perquè els
fets contradiuen el dir, i causen un dir meu que encara voldria dir més
però que de moment només pot fer-ho per aquí. Perquè els fets, tot i no
reconèixer-te, són tota tu. I no, no entraré en el joc de publicar a cap lloc
aquesta reformulació d’una Defensa de la poesia pròpia del Classicisme, mai
millor dit. Perquè no em dirigeixo a cap lletrat; perquè això no és cosa literària, ni tan sols
de destinataris. És per mi. Per l’escriptura i pels seus efectes. Perquè l'escriptura ja no és vincle si ho va ser, i jo feia temps que no escrivia, i potser és agosarat dir-ho però no
voldria que abandonar un espai de creació i llibertat que m’han estat tan
propis em converteixi en un processador d’informació i ja està, en una no
persona, en allò que pot ser com tu, si més no, assemblar-se.
No hay comentarios:
Publicar un comentario