Com el pont que directe 

em perfora aquest ventre,

com aranya que trepa 

vora l’òrgan que et fa néixer: 

destructor del compàs 

 constant de les hores 

és el teu fons. 

Miro on ets; m’he trobat!, 

a mi, però, no em veig, 

m'ha abandonat la forma
de l'obstacle en la vorera,
quan quedem per la tassa,
quan parlem d'un nosaltres
que espera el miracle. 

 El Sol segueix a dalt,

 ell mai no es pon, no vol; 

no és amant ni consol,

sinó mera distància 

correguda pel tacte 

que m’atrapa i em deixa 

 per empremta una sarna, 

ferida necessària 

 per ser delimitada 

per quietuds que no figuren 

però que configuren 

 aquesta set de dona

viuda en temps de guerra, 

que xiula sense pensar, 

que sola no enraona 

sobre les teves passes. 

Ets tu ferotge pressa, 

depredador de fetge, 

que l’empeny a vessar-se 

 en lava trista i negra, 

a ser explosió 

d’espurnes juxtaposades, 

com el teló que sempre 

ens ha vist separats: 

 placa només vençuda 

 amb la bala vinguda 

de la necessitat 

del dret de ser maligne, 

de callar l’inexcusable 

compromís humà, i 

aparèixer com signe 

d’un monstre

que t’ofega i es nega 

a relacionar-se 

amb l’altre que ha trobat. 

Però les gotes perforen 

 capes d’infantesa avall, 

se’n duen superficialitats 

 que es vessen en un ball 

que es dissol i s’encara 

al sentiment que em fa pensar-te: 

l’òrgan, podrit,

pel que l’aranya trepa, 

la placenta gratuïta, 

 una mare que es crema, 

 que crida intolerable 

al dolor d’aquest límit que em demanes 

sense ser conscient 

d’on és la darreria. 

I la brasa em deflagra, 

                                                                   i aquest Sol s’evapora, 

es torna cendra roja, 

mentre la llum embolcalla 

un dol desarrelat