(i jo et miro en silenci, mentre tu aixeques el vol; i jo et miro en silenci, i et desitjo bona sort)

No direm que aquells carrers s'han esvaït: continuen marcant orígens, tot i que distints, esperant-nos amb la pluja de la qual ens refugiàvem agraïts, fent xino - xano per carrers que només nosaltres sentíem - i només nosaltres hi érem - acollidors. Però és ara, llavors, quan m'és poble mort, el poble que tu em deies que era en una estació com on s'engloba aquest matí de pluja, sense ser aquella que ens embolcallava de tal manera que créiem conquerir la famosa puresa, sinó les típiques gotes barcelonines xafogoses que et recorden la garjola d'unes passes que volen ser fugitives. Va morir, sí, sent l'última cosa de la llista volguda; va morir d'ençà vaig haver de matar alguna part de mi abandonant-te al repte de les teves coordenades que ens amenaçaven amb la fulla de la seva guillotina. Com una relació de causalitat inevitable - com allò que em retorna, tot i que massa tard, l'oportunitat de ser crèdula davant d'una lògica que sempre vaig acusar d'allunyar-nos , vaig decidir avortar tot el que érem nosaltres: un calidoscopi d' imatges primeres i nodrides amb la transparència de l'etapa més ingènua,  per tal que les arrels que germinen amb la força rancor enciclopèdic no s'aferressin als meus turmells; i sense poder salvar-ho, sense poder salvar-nos, Ripoll va haver de ser-me necessàriament el poble pel qual no havia de tornar a passejar, ja que l'epidèmia de les llàgrimes d'allò que es mereix ser pòstumament celestial em convertiria, de ben segur, en una ànima errant per tu.



(pren el vent de matinada, com ho fa un ocell...)