A vegades el temps et retorna aquell rumor que no saps ben bé si ja la vas sentir per aquelles vegades en què escrivies. Escrivies i gravaves, no només en la lletra, sinó també en el cor i la pell i el cervell i els budells i l'estómac i els canells aquelles sensacions que si bé el tòpic diu que eren pessigolles per mi eren ferides netes fetes per la ploma d'un ganivet caigut des del cel. Els versos, les impressions posades en música que s'enfilava com un esbarzer, tot ho imprimien fins unes panoràmiques situades pels nostres caps que miren abaix quan trepitgem les rajoles quadriculades però amb motius de sanefes del Eixample. I jo les mirava quan volia, i a vegades fins i tot sense que així fos, quan alçava la vista volent que fos el Sol qui m'encegués. Però ara ja no hi són: les meves mans van caure en desús i van ser reemplaçades per aquestes altres de ferro oxidat que només saben moure's a uns ritmes mecànics i ordenats, però a què se'ls dona molt millor les feines pesades que no pas a aquelles manetes petites d'ungles mossegades i pells vàries de fa ja un bon grapat d'anys. És per aquest motiu que van ser capaces d'arrancar d'una volada aquell caparró tan feixuc i alhora tan buit de bitllets necessaris per ser invertits en una formació vinculada amb la quotidianitat d'unes pràctiques reconegudes com saludables aficions. Però aquells cinc quilos van volar d'una patada, traspassant l'hortizó que sempre havia albirat amb les posteriors ànsies de ser-hi algun dia i poder dir que l'ha conegut, esdevenint Història. I avui resta desaparegut, he recordat, irreparable al estar fragmentat en milers de peces amorfes i inexplicables en el seu conjunt, com també la vida que corria per les venes i vasos capil·lars d'aquells palmells que movien la ploma amunt i avall. Tot això no queda enlloc, ni tan sols en un magatzem ronyós i preservat per una capa considerable de pols. S'ha erosionat i, com el vent se'n du la cendra dels morts, van retirar-se forçosament. Aquelles formes que ara sé que sento però no puc sentir que les sé cauen, des de llavors, en un pou sense fondària ni pedres entre les que aquest pes que els meus passos recolzen sobre les mateixes aceres de sempre puguin reconèixer-se, tot i que sigui en algun lloc redemptor. Rodamón sense temps que l'empari, no sé quina època em pertany, ni si sóc víctima de la ingenuïtat d'un infant o m'emmascaro l'esperit un mort en vida que no aconsegueix trencar el cercle que l'ha empresonat en episodis que no gosen transformar-se en records. Una oració, per tant, per aquest assassinat que es va cometre d'una forma plenament conscient per fugir dels sicaris que trafiquen amb poesia barata a canvi de riures que els destensin de les seves jornades d'esclavatge. Una oració, de nou, per topar amb un límit que no entén ni de justos ni de pecadors, tampoc de pagans ni de cristians. Vet aquí la Mort, que a mi em va deixar orfe sense herències per tenir per única propietat la immaterialitat inútil de les aclamades democràcies.