Després

Trepitjava el carrer moll,

pretenent traspuar l’ànsia

de saber si erets mort

tu també, si carregaves

encara la traïció

en aquest llarg temps de calma,

de blanc inalterable,

sent tu i jo en un temps que passa

com ombres desordenades

passant per llocs qualssevol.

Els tu i jo d’ara ja no són

com abans érem nosaltres:

dos cossos arrelats a un món

que no el mereixíem, massa

lliure, massa ple de tot.

I buscàvem - pensant mots

un rere l’altre - els marges

de tanta flama i tant tro

que no pot emmirallar-se.

La nostra ambició? No!

No podíem tenir altre!

Érem d’inabastable fons,

l’espiral desmesurada

d’espurnes multicolors

que viatgen marginades.

Però totes les paraules

eren capes de pols, tot

era no-res en un món

d’autopistes i distàncies.

L’aire, se’ns va emportar l’aire

ben amunt, lluny de l’amor

o del consol o d’allò

que llavors ja no importava

evaporant tant d’ésser moll.

Només podia imaginar-te

tancant els ulls, sentint l’ardor.

Rescatant aquelles imatges

fent brollar la sang - quedava

poc, molt poc, perquè les llàgrimes

fossin l’última buidor.