LA FREDOR DE LA UTOPIA

Tot esdevé una cançó infantil
i la compenetració
de bombetes de colors d'un tot a cen.
Fes-me saber si hi ets.

  - Saps? La majoria dels dies pinto la capa de la meva bombolla del negre més opac. Pinto moltes capes, de qualsevol manera, des de diferents direccions; i així si m'avorreixo i rasco amb la ungla no arrivo a treure la suficient pintura com per veure'ls. Realment, és una de les coses que més gaudeixo. Primerament poso música, tot i que un cop desencadenat el primer pensament sóc incapaç d'escoltar-la... però bé, és igual, tot sigui per guarnir el lloc on un habita; tot seguit em poso per feina d'una manera espontànea, m'és indiferent per on començar. L'únic que m'importa és el negre, l'absolut, tapar d'una manera total i infranquejable les parets. I de tant en tant, quan començo a tindre les mans cansades, paro uns minuts i em planto davant els trossos de bombolla acabats. M'emmirallo i em sento útil com mai m'he sentit. És fascinant, la solitud és fascinant, un regal de la vida.-

  - Tampoc crec que sigui tan esplèndid. És molt de treball i molt sacrifici, sobretot perquè cada dos per tres em vens a explicar els teus motius de comiat. Dius que pintes vàries capes perquè no salti tota la pintura, però aquestes capes les acabes traient per pròpia voluntat o, millor dit, per la incontrolable desesperació de recorre a mi i sentir-te escoltada per algú que s'ha adonat que vius en una bombolla. La majoria dels dies jo també rebo la teva visita i miri, senyoreta Espiral, la trobo cada cop més dèbil i esgotada de tant temps fent tant esforç. No li cal, crec que és millor que es quedi en la bombolla ja que el dia en que les seves forçes l'hagin acabat de consumir i ja no hi sigui, no tindrà cap mena de repercussió, com tampoc en té que visqui en la seva estimada casa bombolla. Ningú ho sabrà com avui dia ningú sap la seva "realitat". Ningú excepte jo, és clar.

  - Tota la raó, per això impermeabilitzo la meva caseta, per la expectativa de recuperar-la si és que algun cop n'he tingut. Quan ja no hem queda res més per pintar, quan tot és excessivament opac, quan he esgotat tota la pintura possible; tot és simple, buidor, no-res. Tot és un dubte interminable i laberíntic. És llavors quan sento l'impuls desbordant que tira de les meves mans i les obliga a escarbar d'una manera ansiosa i inhumana totes les capes que existien des de feia escassos minuts. En qüestió de segons les parets em dominen i em criden, em castiguen. Em sotmeten sense pietat i fan que m'humiliï. Com un depredador, llimant-me les ungles a una velocitat al·lucinant, raspo la bombolla, sense respirar gairebé, com si es tractés d'un compte enrere. Quan finalment paro - també sense decidir-ho -, quan simplement arriba el moment en que deixo caure els meus braços i m'adono que en front meu hi ha un entorn il·luminat, et veig a tu. A tu i al teu aura. I t'explico com necessito la salvació, l'auxili, tot allò que ja saps. Aleshores tu em respons el què jo ja em preveia des del moment previ a agafar la brotxa i submergir-la en el cub de la pintura més negre a nivell mundial, i jo ja tinc el motiu indispensable per donar mitja volta, disposada a reviure el meu millor moment de solitud. Això sí, en el curt camí de tornada, el meu cos, físicament, reposa una mica.