CARTA A UN MORT

Preferiria que estiguessis mort, tallant en sec un temps feliç, a sostenir-te la mirada. Sento cada dia com la teva figura es va impregnant d’un color negre opac com el carbó, i m’espanta, més del que seria saludable. El temps està solidificant les nostres postures en una distància més que mesurada, està cimentant els nostres peus perquè ens costi horrors fer el pas d’escurçar-la. No vull pensar, si més no, no vull pensar com pensaria una persona que no fos tu o jo. Estic fent esforços per no veure’t com tu fas que et vegi, creu-me, però cada cop em costa més reforçar-te com aquell tresor amb que vaig tindre la sort de topar. I ho sé, sé que algun dia no molt llunyà hauré perdut aquesta batalla, inútil perquè tu no pares d’ensarronar-me i fer-me emboscades. No vull entendre, doncs sé que m’espera però no com enfrontar-m’hi. Deixaré de recordar-te celeste i verd maragda, mossegant-te les ungles; d’intuir quines coses et suggereixen o les paraules que poden despertar-te quelcom. Desgranaré tot un passat que pensava que voldria portar sempre a sobre i petaré tots els globus de diversos colors buits. Ràpid, de tal manera que el soroll que fan al explotar-los semblarà un timbre continu i monòton de cinc minuts. L’últim et matarà i també s’emportarà una petita i concentrada part de mi. Et voldré mort, mort per sempre, per a tota l’eternitat i des del teu naixement. Seràs allò que sempre he somniat trobar però que mai he aconseguit, una idealització que forma part de l’home i que sempre arrossegarà. Però no, creixeré fins que un dia o altre parlaré amb algú que em preguntarà pels meus 16 anys o com vaig arribar a creure en que sí existeix, l’altra cara del món i la vida. Un parell de diapositives i no més, desendollar-te altre cop. Desendollar-te com tu has fet, tot i els teus discursos de protocol - amb tot el que vaig donar-te i compartir! Torna’m els meus poemes i esborra els que surt el teu nom, no vull que sàpigues tot el que he sentit i t’he volgut al meu costat. Torna-me'n tants sense cap mena de resposta. L’esperava... de cada vers, de cada llibre, de cada pas i cada porta. (...) D’això parlo quan dic que no vull entendre, saber perquè on hi ha un lloc per a tu, tu no hi ets. Una raó tan senzilla com que no n’hi ha, de motius. No n’hi ha perquè no han nascut d’enlloc, dolorós per mi no ho han fet. Llavors res de paraules, res de fingir i res d’estades temporals capritxoses. Verd poma. Verd poma es deia el poema, uns versos que viuran per a tota l’eternitat i que mai, mai, ningú podrà negar que han existit. Parlava de la mateixa persona, (...) Cada cop que els teus ulls miren els meus em fan un altre tall per dintre que no puc ensenyar, que s’ha de curar tot sol. I ara només puc esperar que no siguis conscient de la profunditat d'aquests talls, perquè així, si el futur ens fa creuar-nos, poder respondre’t amb la mirada de pedra i el rostre rígid “Massa tard”.