Potser no hi ha res a dir,

potser tot és sorra fina, que marxa,

que et persegueix, que clama a crits 

una ventada.

Potser les hores emmalaltiren,

esperant ser dignificades

amb un tracte atemporal,

concentrant la unitat empírica

pròpia d’intent d’artistes

romàntics, de dos personatges

que es trobaren i inventaren

un deute amb la casualitat.

Potser tot és un saber incert

sobre el vers.

Serà que no tenim res més

que l’opció a suposar.