Voilà

És hora de marxar. Agafa les coses 

- només les teves -, i arreplega-les en bosses 

- no es mereixen menys – i surt de casa prest 

Invocant corrents airoses que distreguin 

una mirada fixada en el manifest 

que reclama independència, només 

vigent si és declarada des del segrest 

de consciències pacificadores. 

No cal pensar-hi més, no cal comprar crosses 

ni regals útils d’acomiadament, 

tampoc planejar quan comprar els bitllets 

d’oferta familiar. Perquè les fosses 

sempre s’han llevat amb la mateixa posta, 

i quan demà vagis a pel pa, les mosses 

te’l vendran rient sense saber qui ets, 

només que les dreceres et son impietoses 

- costa integrar-se quan tothom ja ha fet 

del cel un blau celest d’ocells arrelats -, 

estranyes però amb tot d’aquelles trobades 

que segur que vam esgotar en el passat. 

No cal buscar les raons que se t’amaguen 

perquè això ja és la vida, perquè les roses 

són l’arrest del rancor, i el rescat frustrat 

és canviar en un cercle d’aigües terroses: 

passetes violentades per les lloses 

d’una veu interior que et vol abandonar.