Diuen que ets l'ocell que volarà, que no defallirà mentre cregui que allò que el manté a cobert són la fortalesa de les pròpies ales i no el niu que el protegia. També diuen que, un dia, aquest ocell trobarà el seu lloc allà on vagi, arreu, pertot, en l'expansió infinita de l'aire, ço és, en qualsevol cosa que no sigui això o allò concret sinó aquest no sé què inaprehensible que se sent en cada corba que agafa atemorit per la seva desconeixença, que li fa tremolar les plomes que intenta que romanguin per saber-se tranquil. Sí, això mateix, que ets el petit ocellet però que un dia trobaràs l'harmonia amb un Tot Còsmic que et retornarà la fluïdesa intuïtiva i precisa del rumb – però amb el decurs del temps, clar, no siguis impacient ara tu! Però vet aquí que el cas - millor dit, els casos - no explica als Grans Mestres de La Vida – que es remunta en avantpassats encara no situats atès que la genealogia es projecta fins l’infinit, per tant, fins déu - com El Viatge és un a contracorrent que el converteix en cos buit alhora que ple d'aire gèlid que el recorda un ésser  encara sensible – i és que no podia cremar-se tant d'agonia sinó, pensa abans d'acomiadar-se d'algun tros d'ell mateix per la cendra d'instants després. Ja és igual la destinació, el paisatge, la manada on s'adhereixi. Allà on vagi o amb qui topi el farà saber tan ben rebut – o els rebrà tant bé - com tot solar àrid agraït que valora la presència més dispar pel fet de tenir-lo en compte la seva i veure'n profit: tot serà  descans perpetu davant de la impossibilitat de no ser impassible. I és que, potser, després de la tempesta, ens trobem irremeiablement i paradoxal amb el Paradís: esgotades les reserves d'heroisme, de prémer fins el mutu rossegar les dents nascudes per sobreviure a través de les ferides disseccionadores,  de les ferides que duen fins a la impossibilitat de reconèixer-te, la resta és un retrat actual que anul·la tot contrast. Tot podrà ser identificat amb tu i en tu, i de seguida, en la reacció sincera de la mínima superficialitat. Ja no hi ha ni indignació ni entreteniment per la inevitabilitat de formar-ne part de l'espectacle: l'espectador morí fent via cap a la promesa d'un benestar. I és que sembla una recompensa això de tot ser fet per tu, però és que tu no ets, tu no ets tu, tu ets en negatiu: vas anar perdent-te per diferents geografies insituables a causa d’aquelles forces airoses fins diluir-te en el mateix món. El triomf de la natura – o del que és natural. Així doncs, siguem sincers: l’enhorabona per haver aconseguit aterrar, arribada predita per tothom per una perspicàcia molt allunyada d'explicar la sacsejada forçosa que t'ha llençat als peus d'una benvinguda, és només pel cos, que ha acabat aguantant-te en l’abstracció de les històries passades. I és que la calma estable de la mort mai no havia implicat tanta pèrdua.