OLOR DE MAR:

En Fidel i l’Amor eren dos ametllers que vivien feliçment al Bosc Màgic, als afores d’un poble de mar escocès. En aquest poble, vivia un noi, l’Àngel, un metge que ajudava a tothom i d’una sensibilitat extraordinària. Un matí d’abril la seva dona li va dir: “Ja no t’estimo” i, al cap de poques hores, va marxar en el primer vaixell, perquè no la pogués aturar. L’Àngel se sentia incapaç de suportar aquell dolor, així que va anar fins al Bosc Màgic, on tots els ametllers dormien amb el cant dels ocells que reposaven en les seves branques de fons. De seguida va trobar l’Amor i va quedar-se-la mirant de front. Tenia la mirada fixa en el cor que ell i la seva estimada havien gravat en l’escorça després de fer-se el primer petó, en aquell mateix indret, als quinze anys. Amb les llàgrimes als ulls, que li impedien de veure i pensar, va treure l’encenedor de la butxaca i, posseït per la vehemència, va prendre foc a l’Amor, per esborrar-la per sempre del seu pas. En Fidel contemplava com les flors blanques i roses es convertien en flames d’un taronja intens que li deien adéu, com de tanta complicitat ara només quedava un fum asfixiant que deixava entreveure un cadàver recobert de cendra. Quan en Fidel va recuperar la consciència, va mirar al seu voltant i va percebre la intranquil•litat de la resta d’ametllers pel foc, que s’estava escampant pel Bosc Màgic i podia arrasar-lo. Així que ell també va començar a moure feroçment les seves branques en senyal d’auxili, generant forts corrents d’aire. Els núvols grisos de tempesta van acudir al lloc dels crits i van donar-los un cop de mà, plorant violentament perquè l’Amor els havia deixat. Van haver-hi tantes llàgrimes i tants crits d’auxili, que va néixer en l’oceà Atlàntic una immensa marea que va empassar-se el vaixell on la dona del metge es disposava a fugir. L’Àngel, des del bosc-tanatori, va sentir el precís instant en que l'empresonava la fondària del mar i com, pel seu sofriment, havia sigut el culpable d’un desastre per a tots.