Un petit incís

Ha passat molt de temps, tant o més com jo ansiava que passés. Ha passat molt, molt de temps i inútilment. Només recordo uns texans i un jersei, només un cognom. Te n’has anat, he fet que marxessis perquè vaig veure com s'estava marcint la flor que necessitava que es fes gran i fes créixer els seus pètals, liles, amb pigments minúsculs d’aquells que els acaba dissolent la llum de migdia. Has marxat i tot el que em vas fer ressorgir no he pogut lligar-ho a mi; sempre que vaig romandre al teu costat vaig creure - entrellaçant pensaments i records com un esbarzer d’aquells de porta de roble immensa i senyorial - que la definició de la meva essència estava cobrant, per fi, la forma del seu cos, com la farina al motlle. Però va resultar no ser així. Va ser girar el meu rostre davant del teu i la teva mirada xuclar-me els daltabaixos que dibuixaves, tota la radicalització de colors llampants que, al tocar els límits humans, es transformaven en paraules que em conduïen per trossos alterns de l’espiral. Tu, tu... tu no hauries d’existir. No em pertany aquest calfred agredolç, no em correspon transgredir el que és políticament correcte sense cap mena d’excusa infantil que pugui encegar-me i fer-me creure que val la pena, aquest preu. Tu, tu... a tu només et puc designar amb aquest pronom, o amb el riure, o pel teu retrat. No hi ha definició que et faci justícia ni que puguis merèixer-te-la, cap paraula que no omplis absolutament i que deixi espai per al matís més diminut. De tot el que vaig extreure de tant llegir vaig albirar la veritable vida, aquella que et proporciona moments que, al encarar-t'hi de nou anys més tard, et fan reviure els cinc sentits en un de sol, el de l’Extraordinari. He divisat la ratlla que marca el inici de la veritat i he pres la decisió irreversible de creuar-la i tu, tu... tu, cos humà nascut amb el poder innat de destruir uns dies que podrien estar farcits de tot, m’has fet esclava de la teva contemplació, només presencial. I sóc tan pobre, tant, que he d’apuntar a la teva existència, en tot el que aquesta comporta i absorbeix, per donar-me un motiu per odiar-te. No he sabut veure cap altre raó més detallada. Em dol fins sentir l’ànima esquinçada i no per tu, sinó per mi, l’acceptar que no sóc tan digne com voldria ser-ho. M’has robat tot el que em feia estimar-me i ara no em queden ni cendres d’aquella flama que jo mateixa vaig encendre. M’has deixat buida, agonitzada per una set que mai, mai, es podrà saciar. Tot m’ho has robat i sense saber que ho posseïes has deixat que el vent s’ho endugués i ho vessés en el no-res. Segur que t'imagines el meu posat: ajaguda amb el cap cap a baix en la meva habitació a les fosques. Però no. Tinc el rostre al descobert i sóc capaç de dir en veu alta que ara entenc perquè la gent suplica la mort. Que no hi ha forts ni dèbils sinó persones a qui el dolor li travessa l’ànima i gent a qui li travessa la pell. Doncs a mi, aquesta serp, a més a més de travessar-me l’ànima, trepa per tota ella fins gairebé escanyar-me. I ho fa gairebé perquè així convisqui amb l’angoixa de presenciar, perplexa, com el meu voltant va construint el seu propi habitatge: un edifici amb una façana de marbre blanc, de centenars de plantes, amb una terrassa totalment adornada amb tot tipus d'arbres exòtics i vegetals, per tal que després, a l’últim, llançar-se al buit tenint el final més brillant.