Les onades

se m’empassen

i ningú

 vol salvar-me

perquè saben

- i del cert -

de la meva tornada

com si res. 

SINE QUAN NON

I no tornarem a creuar-nos més

a través de juganeres metàfores,

no m’assentaré en mig d’un present

de mala herba ferotge, ple d’àncores

que fan d’un camí que es fa dir progrés

pólvora que esclata com una còrpora

més.

Fins renéixer el moment de després.

J Y R

Darrere els esbarzers que rebels es cargolen,
que els saluden, que prohibeixen el pas
al ressò del llinatge; no se sap de fracàs
si en el gest de mirar-se els seus jutges destronen.


Els parlaments encarnen prohibits volers que volen
i en la fosca perduren, que han vessat d’un vas
portador del destí: un clandestí compàs
que culmina en les boques quan tot ho esmicolen.


Mentre acorden ser sords se senten emboscades,
agulles de rellotge; però ells, arraulits
en una pura forma, ballen entre besades.


S’enlairen les estrelles: impossibles delits,
paral•leles arrels; però aquelles ventades
no gosen retenir el secret de les nits.

                                                                                                                                                                                                                        Julieta & Romeo, 

        Teatre Coliseum,

Juliol 2011

                                                                            

Happy family

Encara hi són els mateixos solcs,
mentre fas el camí de tornada.
La bombolla negra, de carbó,
no traspua desitjos de glòria,
ni focs cel·lebrant fugir del món.
Fas camí cap a casa i les fulles,
pigmentades per la circumstància
de l’estació - llaminadura,
fixament et miren. T’amenacen.
"No hi havia tanta fal·làcia
en les històries de terror"
te n'adones, cridant a la gràcia,
sentint caixes movent-se de lloc.
Adéu al berenar melmelada,
als jocs de pilota amb el gos!
I en la fosca, la mort, vencedora,
compassada com ho és el dolor
davant les mancances; es transforma
en una espurna encegadora
que s'assenyala com a opció.
I què triar, si en qualsevol casa
t’espera el silenci televisiu;
si nomes els llums, al apagar-se,
consentiran al teu personatge
despullar-se sense cap motiu?

Aiguabarreig poètic

 
Es trobava acabant el quart esbós pel treball d'Interpretació de retrats pictòrics quan, sense preveure-ho, els braços van tornar-se-li canonades d'acer. Irònicament, acostumava a comparar aquesta immobilitat amb la de tots aquells models que a diari posaven per a alumnes com ella. Coneixia aquella sensació, millor dit, li era familiar, més que no pas la il·lusió per un temps prometedor o la satisfacció d’haver-se expressat amb bones paraules. Tot i així, aquesta sensació, aquesta visita impuntual però fidel, sempre apareixia en el moment menys esperat, i, tot sovint, en el menys indicat. Suposava que la intenció inicial era fer un toc d’atenció, fer constar la seva presència com si li piqués l’espatlla per darrera i amb somriure burlesc li digués  “Ei, sóc aquí, no he marxat i no penso fer-ho mai!” o  “Què potser creus en les noves etapes? Beneita... aquesta essència teva la duràs incrustada eternament”. Era llavors quan descobria - perquè se sorprenia com si mai ho hagués sospitat - que no vivia en cap cicle, sinó que ella era el nucli d’aquella Espiral. Es mossegava la llengua i els llavis, intentant penetrar-hi les dents, i així castigar-se: havia cregut en el canvi, tot i el seu historial demostrar-li el contrari; per tant, es mereixia almenys una mica del seu despreci. Però en aquest temps res era just, i aquesta vegada de debò. Massa vegades al dia mirava a través de la finestra del bar de la facultat, potser cada set minuts de les tres hores que hi acostumava a passar. Intentava encasellar els estudiants segons la seva manera de caminar o el nombre de llenços que carregaven. Com més taques d’aquarel·la tingués la roba d’ells, més sensibles, i com més descuidada fos aquesta, més artistes; doncs quan hom s’entrega totalment i amb devoció a determinada cosa o situació, anul·la l’existència d’allò que li ha deixat de ser necessari.  De què li servia, però, intuir homes i professors interessants i plens de misteri si cap, al passar per la porta del bar, hi entrava per conèixe-la?  Va donar permís a la primera i única llàgrima perquè llisqués per la galta. I, perdent altre cop aquell pols, la pinça dels seus dits es va desfer, tot convidant al carbonet a abandonar-se en la seva caiguda contra la taula de marbre.

Nit de Sant Joan

No li agradava la nit de Sant Joan, pensava. I saber totes les llegendes i concepcions que es tenien d'aquesta l'omplia d'un regust amarg. Patia els ensurts pels estridents sorolls, olorava pòlvora, bevia whisky. La nit de Sant Joan... una nit teòricament "màgica", una nit on suposadament un cel ornamentat amb llàgrimes de colors t'embolcalla tot protegint la teva felicitat. Ella dita nit mai l'havia sentit així. Asseguda a la sorra i vestida per l'ocasió, observava les mateixes escenes de cada revetlla: pares que deixen bocabadats als seus fills amb fonts i bengales, amics amb ampolles a la mà cridant, saltant i plorant de riure; i parelles materialitzant la seva passió sense cap mena de pudor. Res canvia, es deia cada cop que la seva mirada classificava nous personatges. I, certament, no hi havia més que esperar; i, realment, era la reiteració d'aquestes imatges en un mateix marge de temps el que feia de la nit de Sant Joan una nit "especial" - diferent. Els carrers havien deixat de significar perill tot i estar tintats per la foscor; tants somriures i fortes rialles, tant guirigall, estaven més que permesos, millor dit, eren una de les condicions obligatòries per ser partícep de la festa. La complicitat li oferia la mà: "Vine! Deixa'm guiar-te!". Però ella ja hi era dins d'aquella bombolla d'eufòria multitudinària! Tot i ser-hi, mai hi va trobar cap mena d'essència que, com si de força magnètica es tractés, la dominés de tal manera que li fos impossible resistir-s'hi. Potser havia llegit massa llibres, potser la literatura li havia causat més mal que bé i la seva insistència li estava passant factura. La seva veu poètica, però, li xiuxiuejava que només calia esperar a recuperar la infantesa, a conèixer la vertadera amistat, a trobar l'Amor. De paciència en tenia, i tant que en tenia! No, la seva oclusió no anava per aquí, total, no notaria la suma d'uns quants dies més per iniciar la partida del seu camí. I és que el que més tristor li causava era la il•lusió de la que havia sigut presonera unes hores abans, al vespre, mentre es mirava al mirall i es pintava esperant un no sé què sorprenent i anecdòtic. Perquè molt en el fons sabia que cada nit de Sant Joan, a la platja, reprendria el mateix pensament al no trobar cap cos amb el que fondre's, ja sigui a través d'una infantil joc de mans, d'un brindis o de recargolar-se en la mateixa sorra; com focs artificials eclipsant un cel color carbó.

Berlín Berlín

Mai hagués pensat que tornaria tant aviat. Però els seus passos sobre aquell aeroport eren reals i la cafeteria - restaurant que hi havia a mà esquerra també. Dos anys abans, quan va aterrar per primer cop, s'havia perdut una bona estona entre establiments varis i rètols escrits únicament en alemany. En canvi, ara posaria la mà al foc que si seguia caminant en línea recta arribaria a la sortida, on un munt de gent arreplegada esperava el tren que conduïa cap a Berlín. Era un migdia assolellat de juny i tothom anava vestit amb màniga curta i de blaus i taronjes, llevat d'un senyor que duia americana. Era com el dia que va marxar d'allà, lluitant perquè les llàgrimes no mostressin el seu tamany a aquells que ja estaven acostumats a anar i tornar, a incloure destinacions en el seu pas. Aquells mesos residint a Alexanderplatz només havien tret coses bones d'ella, un equilibri permanent de color turquesa que li era desconegut i sorprenent. Va deixar de tèmer l'hivern, va saber que era això de viure'l amb l'escalfor presonera del cos. Conèixer des de l'egoïsme, des de les ànsies de joventut, sí, això devia fer Berlín. I ara tot esdevenia petites partícules de pols semisòlides que amb prou feines comprenien el Record. D'aquella imatge que tenia sempre en ment a Barcelona, necessària per adormir-se, només en quedava una lleugera silueta que li permetia identificar-les. On quedava tot allò que la va ensenyar, tot el que va endur-se sentint-se privilegiada del que havia descobert? Segur que en algun lloc, segur que no havia mort, per això reneixia aquell remolí d'emocions tan vivaces. Havia fet bé de deixar enrere la capital catalana, aquell col·lectiu de quadrats grisos i contaminats. Mira't així, escapar-se no era de covards si es tractava d'una ciutat com aquella. No, no s'havia escapat, s'havia mudat allà on sempre havia pertanyut, a un lloc que li van prometre que sempre li estaria reservat. A Berlín, l'estimarien com es mereixia; i ho farien aquells que la van acollir tant bé i els homes amb els que es creuaria més endavant. Valorarien el seu gest de debò, la seva necessitat de compartir, l'admirarien. I no la deixarien marxar, no havia de marxar si no volia romandre ancorada en aquell trosset de calidoscopi. Aquesta vida no m'és justa, pensava mentre el soroll de les rodes de la maleta no la deixava en pau. Si l'Stephan i la Tina em pregunten perquè he marxat del meu país natal, els hi contestaré que els dies aquí són més tranquils. I era veritat, no hi havia res pitjor que una seqüència de diapositives succeïnt-se de manera indefinida. Milers de quilòmetres al llarg dels anys dissoldrien aquell nom com pinzell en l'aigua, fins que només sonés com un nom estranger més. Va pagar el ticket i va jeure al final d'aquell tren, vora la finestra. Almenys no podien dir que no ho van intentar.

ACTE I

Vaig obrir la porta. Vaig avançar per l'habitació fins prendre la cadira, tot situant-se en front d'aquell rostre hieràtic. "Com anem?" "No em puc queixar". Un diàleg breu i concís, protocol·lari potser? Ho dubto. Tot i així, calia que en l'ambient és notés la voluntat de mantenir l'aparença. Es tractava de ser persones moldejades a partir d'un únic bloc de gel, amb motivacions exclusivament pràctiques i beneficioses per un mateix. Les persianes gairebé baixades només toleraven que una làmina sòlida de llum entrés per l'extrem inferior de l'única obertura cap a l'exterior. I altre cop aquella mirada, previsible com si es tractés d'una fase cíclica, però captivadora com el descobriment de no sé sap què. Reconeixia l'esfera que ens envoltaba, aquella capaç de distingir-nos per la manera de caminar o per parlar monosíl·labament. Tan se val, tot era un pensament fenomenològic. Tot i així, les caixes fortes havien estat violades davant aquell posat i, això, era injust, perquè aquell acte era fruit de la seva voluntat d'indagar. "M'ha portat allò que vam acordar?". Interrompir el pensament abans que aquest pugui acusar-lo d'immoral, estratègia intel·ligent. "S-sí, és clar". Tres, quatre, cinc segons. I tornar a jugar a posar-me a prova! De sobte, em vaig adonar que la taula de vidre mai va pretendre fer de mediadora, si més no, de fer-m'ho creure. "Perfecte". La ambigüetat del to va acabar encasellant-se en el cinisme i, al tornar a alçar el cap per copsar el seu gest d'impaciència, vaig veure'l assentat en una tribuna, subjectant una bara d'or decorada amb robins. El mig somriure que deixava entreveure, la personificació de la contradicció, va esdevindre una riallada estrident i maligne; aquelles mans que creuaven la distància mínima ara fullejaven el informe d'una manera incontrol·lada. Les venes dels meus braços i cames van transformar-se en branques que em perforaven la pell i creixien desmesuradament; les meves llàgrimes que queien eren flors d'ametllers. Cada unitat mínima de temps feia de la sala un espai natural cada cop més frondós, fins al punt que va resultar difícil distingir un espai buit en l'aire. Em va tornar el plec de fulls grapats. "Signi aquí i ja haurem enllestit tot". Tot com si m'hagués xiuxiuejat per sempre, tot com una prolongació del infinit. Els seus ulls van fixar-se en els meus i, posteriorment, en el espai en blanc que esperava ser tacat. Vagi-se'n! No vull sentir la seva olor! No vull tenir-lo més aprop que mai ara que estic sentenciant la direcció dels meus pensaments! Ara que estic declarant la guerra d'aquests amb la del meu desig, la del meu secret! Una "A" de relleu abrupte es queixava del seu tracte, una "N" li donava la raó mentre sanglotava... Pareu! "D'això... no n'estic segura". Vaig aixecar-me i, en un no-res, ja sentia sota les meves mans el tacte del mànec de la porta. Vaig girar-me i vaig dir-li "Perdoni'm, demà li prometo que ho estaré". Vaig tornar-me cap a la porta per tal d'escapar d'allà. En la fusta hi havia una esquerda que no hi era la setmana passada.

MATÍ D'ASFALT

I llavors vam tornar a mirar per les finestres. Encara hi havia impregnades les últimes gotes d'aquella pluja. Altre cop, res era com ens pensavem. Submergits en la nostra habitació, plena de boira per l'encens que enceníem cada matí, mentre anàvem acumulant, sense ser-ne conscients, tasses brutes de cafè; tot havia semblat ser d'una altra manera. Una manera que no importava com fos mentre sigués diferent a aquella a la que, tot i el pas del temps, teníem tant de por. I de sobte ens vam tornar a sentir sols. Dos àtoms flotant per qualsevol lloc, anant a parar allà on l'humor del vent els dugués de rebot. Qui ho entendria, això que no té ni nom, això que alguns com nosaltres han intentat entendre, si més no, embolcallar-lo a mode de silogisme? Ens vam adonar, cadascú des de la seva habitació, mirant per la finestra més o menys vella, que realment mai havíem aconseguit fer cap pas. Tot el camí que havíem fet, o en tot cas, que havíem cregut fer, havia sigut el resultat d'una ment amb necessitat de deslliurar-se de fronteres que sempre havien estat, que sempre hi serien. Unes muralles arran del buit que no eren més que el món real, les cases, les plaques on figura el nom de cada carrer, mentre tothom els puja i baixa segons el calendari solar. "Somia... somia..." senties com et deia, xiuxiuejant, aquella veueta que denotava l'experiència dels anys. 

POEMA DE COMIAT I

Perillós és retratar-me,
aquí, en la nit, on el secret
s’escampa i una veu baixa
s’alça i creix, creix..., tot dient
marxa.

Com trobar-nos? Obro el palmell
i, com si tot fos llei innata,
res de tacte, res que neix.

Mort el xiuxiueig, les passes
que només deixaven constància
en un vers d’un paper més,
no puc ampliar mirada.
I el pensament creix, creix...
per traspuar i declarar-se
vell.

SE T'HA CAIGUT LA MÀSCARA

Lluny

Lluny de la singularitat

del dens paisatge, del tacte

secret d'una realitat

no oficial, invalidada,

giro el cap.

I allà hi és, mirant-me: la Màgia,

negra per la vella sang,

bressant els de plor insondable.

AFRODITA

- Do you see?
- Infinita Espiral
- Puedes escrivirme siempre que quieras, pero te daré mi otra dirección de correo porque Marta siempre me mira antes los mensajes privados. Pero sí, escríveme.


Y nos abrazamos mucho mucho rato mientras nos mirábamos los rostros, nos abrazaba el aliento, como si se tratara de un vals.

SOBRE VERDAD Y MENTIRA EN SENTIDO EXTRAMORAL, FRIEDRICH NIETZSCHE

En los hombres alcanza su punto culminante este arte de fingir; aquí el engaño, la adulación, la mentira y el fraude, la murmuración, la farsa, el vivir del brillo ajeno, el enmascaramiento, el convencionalismo encubridor, la escenificación ante los demás y ante uno mismo, en una palabra, el revoloteo incesante alrededor de la llama de la vanidad es hasta tal punto regla y ley, que apenas hay nada tan inconcebible como el hecho de que haya podido surgir entre los hombres una inclinación sincera y pura hacia la verdad. Se encuentran profundamente sumergidos en ilusiones y ensueños; su mirada se limita a deslizarse sobre la superficie de las cosas y percibe “formas”, su sensación no conduce en ningún caso a la verdad, sino que se contenta con recibir estímulos, como si jugase a tantear el dorso de las cosas. Además, durante toda una vida, el hombre se deja engañar por la noche en el sueño, sin que su sentido moral haya tratado nunca de impedirlo, mientras que parece que ha habido hombres que, a fuerza de voluntad, han conseguido eliminar los ronquidos. En realidad, ¿qué sabe el hombre de sí mismo? ¿Sería capaz de percibirse a sí mismo, aunque sólo fuese por una vez, como si estuviese tendido en una vitrina iluminada? ¿Acaso no le oculta la naturaleza la mayor parte de las cosas, incluso su propio cuerpo, de modo que, al margen de las circunvoluciones de sus intestinos, del rápido flujo de su circulación sanguínea, de las complejas vibraciones de sus fibras, quede desterrado y enredado en una conciencia soberbia e ilusa? Ella ha tirado la llave, y ¡ay de la funesta curiosidad que pudiese mirar fuera a través de una hendidura del cuarto de la conciencia y vislumbrase entonces que el hombre descansa sobre la crueldad, la codicia, la insaciabilidad, el asesinato, en la indiferencia de su ignorancia y, por así decirlo, pendiente en sus sueños del lomo de un tigre! ¿De dónde procede en el mundo entero, en esta constelación, el impulso hacia la verdad?


En un estado natural de las cosas, el individuo, en la medida en que se quiere mantener frente a los demás individuos, utiliza el intelecto y la mayor parte de las veces solamente para fingir, pero, puesto que el hombre, tanto por la necesidad como por hastío, desea existir en sociedad y gregariamente, precisa de un tratado de paz y, de acuerdo con este, procura que, al menos, desaparezca de su mundo el más grande bellum omnium contra omnes. Este tratado de paz conlleva algo que promete ser el primer paso para la consecución de ese misterioso impulso hacia la verdad. En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser “verdad”, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad, pues aquí se origina por primera vez el contraste entre verdad y mentira. El mentiroso utiliza las designaciones válidas, las palabras, para hacer aparecer lo irreal como real; dice, por ejemplo, “soy rico” cuando la designación correcta para su estado sería justamente “pobre”. Abusa de las convenciones consolidadas haciendo cambios discrecionales, cuando no invirtiendo los nombres. Si hace esto de manera interesada y que además ocasione perjuicios, la sociedad no confiará ya más en él y, por este motivo, lo expulsará de su seno. Por eso los hombres no huyen tanto de ser engañados como de ser perjudicados mediante el engaño; en este estadio tampoco detestan en rigor el embuste, sino las consecuencias perniciosas, hostiles, de ciertas clases de embustes. El hombre nada más que desea la verdad en un sentido análogamente limitado: ansía las consecuencias agradables de la verdad, aquellas que mantienen la vida; es indiferente al conocimiento puro y sin consecuencias e incluso hostil frente a las verdades susceptibles de efectos perjudiciales o destructivos.

JUNY'10

Primer dia de mes,

inici del cicle. Tornem a ser

dos que no es coneixen suficient,

no tan com per saciar-nos amb fets

i confiar en uns ulls que se’n van,

irreprimibles, cap als llavis, la carn.

No cal fer res. Sabem què s’avindrà

després de reafirmar que hi ha límits.

Tornarem a ser aquí, al principi

d’una excavació. El vell vici

se’ns apoderarà, i ens hi durà

de nou, a qualsevol dels nostres llocs.

Allà on no ens treguin fora de context,

per acabar dient-nos tot allò

del que tornàvem a posar mà al foc

que havia desaparegut. Però no.

La veritat és que ja hem passat per tot.

Sobretot pel que mai ha tingut gràcia,

marges i vigilàncies dels altres,

i les nostres, interminables, fases

de reduir nombre de coincidències

i ampliar-ne de versos amb demanda.

Ens sabem salvació i punyalada.

Ens sabem reg sanguini, cor, fetge,

qualsevol que manté els nostres alés.

Som cada cosa que desgranem.

L’addicció impossible de desprendre’ns

quan anem a dormir, fent ritual

d’imaginar una respiració lenta,

compassada, impertorbable, mentre

somnies una nit on la ciutat

sense excepció, es troba en un coma

després d’haver exhaurit la jornada.

Serà el moment en que podrem, per fi,

esdevenir deslligant-nos de paraules.

Divina inspiración... ¿dónde fuiste?
Crisi poètica... merda, ja ho he dit

HIJOS DE PERRA

Retroceder hasta el siglo XVII para reírme de pero no en vuestra cara o, no, perdón, rectifico, retroceder para soltaros un discurso moral, maduro y humanista que os abandone por la misma grieta de vuestra alma (en el caso de que poseáis innatamente) al cabo de una hora y, mientras observo como os mordéis el labio inferior intentando sepultar vuestra rendición y su consecuente frustración, soltar una gran carcajada interna y puramente maliciosa. Y darme media vuelta con ansias de asomar mi sonrisa de media luna mientras se dispara por BSO "Todo esto es culpa de la gente, ¿por qué te hace sentir tan diferente? Todo esto es culpa de la gente yeyeyeee..." de Lori Meyers. Habré tenido mi primer orgasmo, seguro, pues no hay nada mejor que actuar solitariamente en libertad sin la voz de tu conciencia sabiéndote percibidamente diferente, siempre loco para tu entorno-sociedad-telaraña enmurallada.

TIC - TAC, TIC - TAC, TIC - TAC...

I ja no ets més que centenars d’imatges

passades, contrastant-les en un temps

fosc i d’espirals entortolligades;

sent l’única petjada en el no-res.

Vas fer que conegués l’inexplicable,

una màgia que, amb cada vers,

intento capturar. Quanta fondària

tenia el teu mar, quanta!

                             Lliurement,

hi vaig vessar el meu sentir, les ànsies

de fer créixer i compartir arrels

que es nodreixen amb diferent llenguatge.

Tot sovint, per la nit, amargament

escullo paraules amb que contar-te

com et trobo a faltar, el sentiment

de no saber si ignorar o fiar-me

d’una mirada immutable al teu verd.

Passejo pel teu lloc com si fos casa

desallotjada, i moro pel fred,

per les cartes que, al llegir-les, l’ànima

desespera d’enyorança i anhel;

al reviure records que ja no sacien

ni alleugeren el pes d’aquest present.

ADÉU

M'espera una vida millor

OLOR DE MAR:

Aquell matí, el ball de disfresses em resultà divertit. Com era costum, tothom anava completament disfressat, de tal manera que no es podia percebre cap part del cos, cap plec de carn. Tothom recobert de vestimentes carregades de peces brillants, els rostres completament pintats amb diferents formes que encaixaven a la perfecció fins fuisonar-se. La sala era una explosió de vitalitat; una mescla desorganitzada i espontània que, vista des d’una perspectiva aèria, provocava un gran desconcert. Per això vaig decidir apropar-m’hi, apreciar-los des de la mínima distància sense haver de frunzir el front. A cada pas que feia un somriure tímid anava prenent forma, tot i els meus intents de domini. Vaig ser-hi davant. Ho admetia, aquella presència era el resultat d’un treball acurat i de moltes hores, inclòs en alguns personatges particulars ho eren de molta originalitat. Al marge del rancor i el desig d'una vida plena de dissort, va ser-los en va: vaig reconèixer-los de seguida. No sé a ciència certa el com ni el perquè - probablement devien ser aquelles pupil·les fosques i buides com ònixs, impossibles de tintar. Prenent l’anàlisi de la situació, hauria d’haver sentit com s’esquerden les canonades vomitant i esquitxant ràbia per una concentració tan tristament patètica. Però no, no va succeir aquest cop. Descontrolada, vaig esclafir en una rialla estrident mentre sentia com marxaven amb ella les càrregues que m'havien imposat des de feia una eternitat en aquell moment precís del dia. Era còmic, molt còmic. Era extraordinàriament còmic com gairebé no es distingien les disfresses d’ells mateixos, com no tenien la possibilitat de gaudir de posseir una doble identitat. Em van fer riure. Molt. Des de llavors, sempre sempre sempre em ric d’ells. Perquè no hi ha que plorar, doncs la vida és un carnestoltes.

SE ACABARON LAS DOCTRINAS DE LA FE

“Aquesta realitat

no està feta per a nosaltres”

pensàvem sempre que, callats,

fèiem camí cap a casa.

No anàvem desorientats,

però sí atrapats en la trampa

d’escalar per una veritat

encercladora de masses.

Però el problema no eren les passes

trepitjant, perquè sí, l’asfalt.

La pesta, l’endevinalla,

la ferida oberta sagnant,

l’obstacle d’una lluita innata;

tots i cadascun d’aquells llamps

que encenien la nostra ràbia,

eren llums de l’amagatall

per on, morts de fam, els miràvem.

Passaran els anys esperant

abraçar les coses prestades:

un pensament transcendental

i la societat desxifrada.

Com sabem que no tornaran? 

OLOR DE MAR:

En Fidel i l’Amor eren dos ametllers que vivien feliçment al Bosc Màgic, als afores d’un poble de mar escocès. En aquest poble, vivia un noi, l’Àngel, un metge que ajudava a tothom i d’una sensibilitat extraordinària. Un matí d’abril la seva dona li va dir: “Ja no t’estimo” i, al cap de poques hores, va marxar en el primer vaixell, perquè no la pogués aturar. L’Àngel se sentia incapaç de suportar aquell dolor, així que va anar fins al Bosc Màgic, on tots els ametllers dormien amb el cant dels ocells que reposaven en les seves branques de fons. De seguida va trobar l’Amor i va quedar-se-la mirant de front. Tenia la mirada fixa en el cor que ell i la seva estimada havien gravat en l’escorça després de fer-se el primer petó, en aquell mateix indret, als quinze anys. Amb les llàgrimes als ulls, que li impedien de veure i pensar, va treure l’encenedor de la butxaca i, posseït per la vehemència, va prendre foc a l’Amor, per esborrar-la per sempre del seu pas. En Fidel contemplava com les flors blanques i roses es convertien en flames d’un taronja intens que li deien adéu, com de tanta complicitat ara només quedava un fum asfixiant que deixava entreveure un cadàver recobert de cendra. Quan en Fidel va recuperar la consciència, va mirar al seu voltant i va percebre la intranquil•litat de la resta d’ametllers pel foc, que s’estava escampant pel Bosc Màgic i podia arrasar-lo. Així que ell també va començar a moure feroçment les seves branques en senyal d’auxili, generant forts corrents d’aire. Els núvols grisos de tempesta van acudir al lloc dels crits i van donar-los un cop de mà, plorant violentament perquè l’Amor els havia deixat. Van haver-hi tantes llàgrimes i tants crits d’auxili, que va néixer en l’oceà Atlàntic una immensa marea que va empassar-se el vaixell on la dona del metge es disposava a fugir. L’Àngel, des del bosc-tanatori, va sentir el precís instant en que l'empresonava la fondària del mar i com, pel seu sofriment, havia sigut el culpable d’un desastre per a tots.

Un petit incís

Ha passat molt de temps, tant o més com jo ansiava que passés. Ha passat molt, molt de temps i inútilment. Només recordo uns texans i un jersei, només un cognom. Te n’has anat, he fet que marxessis perquè vaig veure com s'estava marcint la flor que necessitava que es fes gran i fes créixer els seus pètals, liles, amb pigments minúsculs d’aquells que els acaba dissolent la llum de migdia. Has marxat i tot el que em vas fer ressorgir no he pogut lligar-ho a mi; sempre que vaig romandre al teu costat vaig creure - entrellaçant pensaments i records com un esbarzer d’aquells de porta de roble immensa i senyorial - que la definició de la meva essència estava cobrant, per fi, la forma del seu cos, com la farina al motlle. Però va resultar no ser així. Va ser girar el meu rostre davant del teu i la teva mirada xuclar-me els daltabaixos que dibuixaves, tota la radicalització de colors llampants que, al tocar els límits humans, es transformaven en paraules que em conduïen per trossos alterns de l’espiral. Tu, tu... tu no hauries d’existir. No em pertany aquest calfred agredolç, no em correspon transgredir el que és políticament correcte sense cap mena d’excusa infantil que pugui encegar-me i fer-me creure que val la pena, aquest preu. Tu, tu... a tu només et puc designar amb aquest pronom, o amb el riure, o pel teu retrat. No hi ha definició que et faci justícia ni que puguis merèixer-te-la, cap paraula que no omplis absolutament i que deixi espai per al matís més diminut. De tot el que vaig extreure de tant llegir vaig albirar la veritable vida, aquella que et proporciona moments que, al encarar-t'hi de nou anys més tard, et fan reviure els cinc sentits en un de sol, el de l’Extraordinari. He divisat la ratlla que marca el inici de la veritat i he pres la decisió irreversible de creuar-la i tu, tu... tu, cos humà nascut amb el poder innat de destruir uns dies que podrien estar farcits de tot, m’has fet esclava de la teva contemplació, només presencial. I sóc tan pobre, tant, que he d’apuntar a la teva existència, en tot el que aquesta comporta i absorbeix, per donar-me un motiu per odiar-te. No he sabut veure cap altre raó més detallada. Em dol fins sentir l’ànima esquinçada i no per tu, sinó per mi, l’acceptar que no sóc tan digne com voldria ser-ho. M’has robat tot el que em feia estimar-me i ara no em queden ni cendres d’aquella flama que jo mateixa vaig encendre. M’has deixat buida, agonitzada per una set que mai, mai, es podrà saciar. Tot m’ho has robat i sense saber que ho posseïes has deixat que el vent s’ho endugués i ho vessés en el no-res. Segur que t'imagines el meu posat: ajaguda amb el cap cap a baix en la meva habitació a les fosques. Però no. Tinc el rostre al descobert i sóc capaç de dir en veu alta que ara entenc perquè la gent suplica la mort. Que no hi ha forts ni dèbils sinó persones a qui el dolor li travessa l’ànima i gent a qui li travessa la pell. Doncs a mi, aquesta serp, a més a més de travessar-me l’ànima, trepa per tota ella fins gairebé escanyar-me. I ho fa gairebé perquè així convisqui amb l’angoixa de presenciar, perplexa, com el meu voltant va construint el seu propi habitatge: un edifici amb una façana de marbre blanc, de centenars de plantes, amb una terrassa totalment adornada amb tot tipus d'arbres exòtics i vegetals, per tal que després, a l’últim, llançar-se al buit tenint el final més brillant.

POTSER EL SECRET ÉS QUE NO HI HA SECRET

I al nostre costat, morint-se de fred,

llaunes buides de tanta fe de ser

dos individus sense cap secret

que, cruel, els impedeix desarrelar-se

i esdevenir un blau aiguabarreig

mentre ells busquen respondre's per què

aquella mirada no els és transparent.

DESARRELADA

Avui, tots aquells records només són

cromatisme en superfície plana.

Inaccessible, intocable.
                             No

neix flamarada que vulgui endinsar-se

en el cos fins fer-se amb el control

dels dits, i, escriure, amb aquelles ànsies,
  el desig de la mort o el perdó
     per ordir el saber estar dels altres.     
El retorn és ara l’únic miratge.

 




                                                               

IRREVERSIBLE?

Em costa escriure’t i llavors tinc por.

Em cal dedicar-t’ho tot per tocar-te

i fer d’aquesta soledat diària,

nocturnament inhumana, un racó

on poder defensar-me.

                                                         Aquests mots

són el rebot de la teva presència,

inevitablement universal,

que la mirada els torna d’una cendra

que es fa confondre amb la del tabac.



 

EDUARD RUBIÓ MARTINEZ

Edu

Saps què? Avui ha nevat. I ha nevat molt.

Diuen que tant com feia anys no passava;

i tu, t’has hagut de perdre tal goig.

És injust que la sàpigues imatge.

Segur que t’hagués vigoritzat l’ànima

fer constar les petjades en el blanc,

ser testimoni d’això que tan poc

es veu en la mediterrània ciutat.

A tu res se’t permet des d’allà dalt.

Li llençaries boles de neu. Però

amb el compte de no fer-li cap mal.

Teva i bocabadada entre tanta

meravella, s’hauria tacat d’elles.

L’inexplicable que era la vivència

de compartir la puresa inusual.

I el desig et portaria als seus llavis.

Parpelles, cabells, galtes, front i nas

et revelarien tots els racons

verges i paradisíacs que hi han.

Els flocs serien l’embolcall d’un cos

que sempre t’ha fet esclau del seu ball.

Sabries que el petó sobre aquell fons

de llum era la vostra autenticitat.

Però ella no mirava el cel observant

com queia neu. Ella et donava el cor

a través d’uns milers de puntets que

ara només us eren impuntuals.

  8 de Març del 2010

Et trobem molt a faltar

CARTA A UN MORT

Preferiria que estiguessis mort, tallant en sec un temps feliç, a sostenir-te la mirada. Sento cada dia com la teva figura es va impregnant d’un color negre opac com el carbó, i m’espanta, més del que seria saludable. El temps està solidificant les nostres postures en una distància més que mesurada, està cimentant els nostres peus perquè ens costi horrors fer el pas d’escurçar-la. No vull pensar, si més no, no vull pensar com pensaria una persona que no fos tu o jo. Estic fent esforços per no veure’t com tu fas que et vegi, creu-me, però cada cop em costa més reforçar-te com aquell tresor amb que vaig tindre la sort de topar. I ho sé, sé que algun dia no molt llunyà hauré perdut aquesta batalla, inútil perquè tu no pares d’ensarronar-me i fer-me emboscades. No vull entendre, doncs sé que m’espera però no com enfrontar-m’hi. Deixaré de recordar-te celeste i verd maragda, mossegant-te les ungles; d’intuir quines coses et suggereixen o les paraules que poden despertar-te quelcom. Desgranaré tot un passat que pensava que voldria portar sempre a sobre i petaré tots els globus de diversos colors buits. Ràpid, de tal manera que el soroll que fan al explotar-los semblarà un timbre continu i monòton de cinc minuts. L’últim et matarà i també s’emportarà una petita i concentrada part de mi. Et voldré mort, mort per sempre, per a tota l’eternitat i des del teu naixement. Seràs allò que sempre he somniat trobar però que mai he aconseguit, una idealització que forma part de l’home i que sempre arrossegarà. Però no, creixeré fins que un dia o altre parlaré amb algú que em preguntarà pels meus 16 anys o com vaig arribar a creure en que sí existeix, l’altra cara del món i la vida. Un parell de diapositives i no més, desendollar-te altre cop. Desendollar-te com tu has fet, tot i els teus discursos de protocol - amb tot el que vaig donar-te i compartir! Torna’m els meus poemes i esborra els que surt el teu nom, no vull que sàpigues tot el que he sentit i t’he volgut al meu costat. Torna-me'n tants sense cap mena de resposta. L’esperava... de cada vers, de cada llibre, de cada pas i cada porta. (...) D’això parlo quan dic que no vull entendre, saber perquè on hi ha un lloc per a tu, tu no hi ets. Una raó tan senzilla com que no n’hi ha, de motius. No n’hi ha perquè no han nascut d’enlloc, dolorós per mi no ho han fet. Llavors res de paraules, res de fingir i res d’estades temporals capritxoses. Verd poma. Verd poma es deia el poema, uns versos que viuran per a tota l’eternitat i que mai, mai, ningú podrà negar que han existit. Parlava de la mateixa persona, (...) Cada cop que els teus ulls miren els meus em fan un altre tall per dintre que no puc ensenyar, que s’ha de curar tot sol. I ara només puc esperar que no siguis conscient de la profunditat d'aquests talls, perquè així, si el futur ens fa creuar-nos, poder respondre’t amb la mirada de pedra i el rostre rígid “Massa tard”.

LA FREDOR DE LA UTOPIA

Tot esdevé una cançó infantil
i la compenetració
de bombetes de colors d'un tot a cen.
Fes-me saber si hi ets.

  - Saps? La majoria dels dies pinto la capa de la meva bombolla del negre més opac. Pinto moltes capes, de qualsevol manera, des de diferents direccions; i així si m'avorreixo i rasco amb la ungla no arrivo a treure la suficient pintura com per veure'ls. Realment, és una de les coses que més gaudeixo. Primerament poso música, tot i que un cop desencadenat el primer pensament sóc incapaç d'escoltar-la... però bé, és igual, tot sigui per guarnir el lloc on un habita; tot seguit em poso per feina d'una manera espontànea, m'és indiferent per on començar. L'únic que m'importa és el negre, l'absolut, tapar d'una manera total i infranquejable les parets. I de tant en tant, quan començo a tindre les mans cansades, paro uns minuts i em planto davant els trossos de bombolla acabats. M'emmirallo i em sento útil com mai m'he sentit. És fascinant, la solitud és fascinant, un regal de la vida.-

  - Tampoc crec que sigui tan esplèndid. És molt de treball i molt sacrifici, sobretot perquè cada dos per tres em vens a explicar els teus motius de comiat. Dius que pintes vàries capes perquè no salti tota la pintura, però aquestes capes les acabes traient per pròpia voluntat o, millor dit, per la incontrolable desesperació de recorre a mi i sentir-te escoltada per algú que s'ha adonat que vius en una bombolla. La majoria dels dies jo també rebo la teva visita i miri, senyoreta Espiral, la trobo cada cop més dèbil i esgotada de tant temps fent tant esforç. No li cal, crec que és millor que es quedi en la bombolla ja que el dia en que les seves forçes l'hagin acabat de consumir i ja no hi sigui, no tindrà cap mena de repercussió, com tampoc en té que visqui en la seva estimada casa bombolla. Ningú ho sabrà com avui dia ningú sap la seva "realitat". Ningú excepte jo, és clar.

  - Tota la raó, per això impermeabilitzo la meva caseta, per la expectativa de recuperar-la si és que algun cop n'he tingut. Quan ja no hem queda res més per pintar, quan tot és excessivament opac, quan he esgotat tota la pintura possible; tot és simple, buidor, no-res. Tot és un dubte interminable i laberíntic. És llavors quan sento l'impuls desbordant que tira de les meves mans i les obliga a escarbar d'una manera ansiosa i inhumana totes les capes que existien des de feia escassos minuts. En qüestió de segons les parets em dominen i em criden, em castiguen. Em sotmeten sense pietat i fan que m'humiliï. Com un depredador, llimant-me les ungles a una velocitat al·lucinant, raspo la bombolla, sense respirar gairebé, com si es tractés d'un compte enrere. Quan finalment paro - també sense decidir-ho -, quan simplement arriba el moment en que deixo caure els meus braços i m'adono que en front meu hi ha un entorn il·luminat, et veig a tu. A tu i al teu aura. I t'explico com necessito la salvació, l'auxili, tot allò que ja saps. Aleshores tu em respons el què jo ja em preveia des del moment previ a agafar la brotxa i submergir-la en el cub de la pintura més negre a nivell mundial, i jo ja tinc el motiu indispensable per donar mitja volta, disposada a reviure el meu millor moment de solitud. Això sí, en el curt camí de tornada, el meu cos, físicament, reposa una mica.

SE ME VA A COMER EL MUNDO

Hoy es un dia diferente. Hoy presiento como se acerca cada vez más el momento en que finalmente voy a ser deborada por el globulo terráqueo; y eso es posible porque hoy, precisamente hoy, formo parte de él. Fuí una mujer que defendía a capa y espada la existencia de la línea divisora entre buenas y malas personas, entre la verdad y la mentira, entre el blanco y el negro. Y punto. Todo se debe hacer con los sentidos disparatados. He salido a la calle y sólo he visto puntos homogenios que forman una única capa de movimiento ligero. Entonces me he dado cuenta de que todo estaba infectado. No hay diferencia alguna. Todos somos huesos, órganos, voz. Incluso la mente, nuestra mente, mi maldita mente que no me deja nunca dormir por creerse inocentemente solitaria, es una parte más y también igual capacitada para desarrollar tarde o temprano una habilidad de muchos. Tú no eres especial porque te guste sumergir la mano en un saco lleno de granos de café, tu manía viene dada de las experiencias dulces de la niñez vividas junto tu abuelo mejicano. Incluso el amor, representado por una persona increíblemente fantástica y única, un hombre masculino y extraordinariamente intuitivo, son efluvios que conectan de manera lógica, como si de un tetris se tratara. No hay puntos de luz ni bombillas milagrosamente supervivientes al terremoto. Cruzo la calle, piso el asfalto. He mirado a los ojos de ese anciano y he visto los míos: grises. Ceniza cielo. Cómo los de la vecina del cuarto, cómo los de la gente de clase. "Soy un ser normal", "Soy un ser más", "Soy un puto estómago, dos putos pulmones, una puta mierda y debilucho corazón... soy todo esto y más recubierto de una capa de piel como regalo que sólo sirve para decorar el arbol de Navidad". Repito, todo se debe hacer con los sentidos disparatados. Llevo mi odio hasta la (propia) muerte. Es por eso que hoy, hoy, no salgo de casa. Cuando he llegado, en vez de dormir y así conseguir apagar las llamas de mi rábia, las cada vez más espurnas de mi desesperación, he abierto el cajón de mi mesilla de noche dónde guardo la lista. Mi lista. Mi lista dónde enumero las cualidades de las personas que busco, personas con aura. He dejado que la nada la devorase. Abismo inmundo, que no caos. Adiós miradas que desnudan, adiós dormir abrazados por la noche, adiós descubrir aquello que jamás podrás decir que lo viviste, no almenos mediante el discurso. Granitos de arena que conviven y sufren el paso de los años, el desgaste del planeta. Incondicionales. El mundo ya se me ha comido. Amén.

EN MIS ENTRAÑAS

Somos seres distantes. Somos seres distantes, sí, difíciles, y por eso siempre nos observaremos desde lejos mientras pasan por nuestras mentes diapositivas que nunca salieron de ellas. Miles de veces soñamos en compartir lo que hay dentro de nuestro maldito cráneo, ese puto volcan en erupción que no nos deja nunca en paz, nunca tirados en un árido solar para pudrirnos y dejar de conocer. Soñaba en encontrar alguien como tú para hacer una grieta en él, ver cómo tu la haces en el tuyo, y así dejar que la lava fluya sedienta hasta ser dos afluentes por fin. Creando, siempre creando todas esas cosas que se acumulan como obsesiva enfermedad por el simple hecho de que ya no pueden desaparecer. No se ha de entender puesto que no podemos. Y todo queda atrapado bajo mi piel, no transpira nada, nótalo tú, tú que sabes como soy yo porque nos hemos encontrado y sólo queríamos el Ideal. Sabes que no nos podemos pedir explicaciones, no, tu y yo no, tu y yo mejor que no las sepamos, sólo las escucharemos en esos pensamientos de novela que aparecen de manera intermitente y vergonzosa. "No te entiendo". Todo roto, tú acabas de romperlo todo. Ya no hay espejo. Y así te has despedido, así te has muerto, te has desplomado en mis brazos y no has pensado en cómo voy a ser capaz de aguantar tanto peso. Creía que éramos estáticos en un mundo de coches y semáforos sicronizados, sordos ante el marcaje de números de teléfono de amigos consejeros. Tantas noches que dormíamos abrazados, sólo abrazados, carismáticamente, desesperadamente, los dos únicamente abrazados en el desvan. (Me) decías "Bona nit. Tens fred?". Yo sonreía y ahora ya no estoy segura de que entendieras que no es qüestión de que hiciera o dejara de hacer frío, que yo soy el frío y nunca me ha molestado estar cubierta por una gran placa de hielo que me impide de manera inamovible girarme y pedirte que hagámos el amor mientras te aguanto la mirada, todo el rato, y dejo que me empape tu deseo insaciable, tu rostro de descubrir un nuevo sentimiento al que nostros no, no y no, no podremos nunca ponerle palabra. Quería que me miraras hasta que creyera que me lo merezco. "No, no te entiendo". Tic-tac, tic-tac. Necesito hablar, però no en sé. Espero que t'hagis adonat que m'ofego i que per això no t'ho puc dir. Torna. Si us plau.

Després

Trepitjava el carrer moll,

pretenent traspuar l’ànsia

de saber si erets mort

tu també, si carregaves

encara la traïció

en aquest llarg temps de calma,

de blanc inalterable,

sent tu i jo en un temps que passa

com ombres desordenades

passant per llocs qualssevol.

Els tu i jo d’ara ja no són

com abans érem nosaltres:

dos cossos arrelats a un món

que no el mereixíem, massa

lliure, massa ple de tot.

I buscàvem - pensant mots

un rere l’altre - els marges

de tanta flama i tant tro

que no pot emmirallar-se.

La nostra ambició? No!

No podíem tenir altre!

Érem d’inabastable fons,

l’espiral desmesurada

d’espurnes multicolors

que viatgen marginades.

Però totes les paraules

eren capes de pols, tot

era no-res en un món

d’autopistes i distàncies.

L’aire, se’ns va emportar l’aire

ben amunt, lluny de l’amor

o del consol o d’allò

que llavors ja no importava

evaporant tant d’ésser moll.

Només podia imaginar-te

tancant els ulls, sentint l’ardor.

Rescatant aquelles imatges

fent brollar la sang - quedava

poc, molt poc, perquè les llàgrimes

fossin l’última buidor.